Fa uns dies un bon amic i lector d’aquest espai em suggeria d’escriure sobre la Irena Sendler. És possible que molts de vostès no sàpiguen de qui estic parlant. Jo tampoc no havia sentit mai aquest nom fins que, aquest amic, em va fer arribar un correu electrònic amb un Power Point en què s’explica la vida d’aquesta dona traspassada fa un parell d’anys, sent gairebé centenària. Més enllà d’aquesta informació, he volgut documentar-me una mica pel meu compte i, certament, a mesura que aprofundia en la meva investigació, més captivat em sentia pel personatge. Al final, tot plegat, m’ha portat a reflexionar sobre com som els humans i com actuem moltes vegades en determinades situacions: col·lectivament, com a bèsties, i individualment, d’una manera més reflexiva.

Vivim en uns moments de crisi. Això ja ho sabem de sobres. I tampoc no és cap novetat que, quan vénen mal dades, les societats experimenten una transformació estructural del pensament comú. És a dir, l’home-massa —que tan bé va definir Ortega y Gasset—, com a cèl·lula del grup social, dóna sortida a unes idees primàries i que, per una qüestió antropològica, sempre ens han acompanyat. En unes altres paraules: la necessitat de cercar un culpable als nostres mals col·lectius, ens porta a expressar desacomplexadament uns prejudicis abans amagats en relació amb aquells que no pertanyen culturalment o ètnicament al que nosaltres entenem com la nostra arrel social i cultural.

Per això, sense renunciar a la nostra pròpia cultura i a la defensa dels drets humans universals i que tant han costat d’aconseguir, hem de ser molt curosos en relació amb quins missatges transmetem a l’opinió pública. No es tracta de defensar el paternalisme i el discurs bonista que tant em carrega, i que encara avui defensen alguns; com tampoc no es tracta de deixar de posicionar-nos clarament i sense complexos en contra d’expressions, actituds i accions que, sense tallar-les d’arrel, signifiquen l’acceptació d’una reculada dels principis bàsics i garants de la nostra civilització.

Així, les societats, de tant en tant, passen per situacions en què cal actuar decididament, però sense perdre l’horitzó del respecte comú, l’acceptació de tots els seus membres —si aquests hi volen ser—, i sempre sota la premissa de la igualtat d’oportunitats i de drets i de deures per a tothom.

El professor alemany Dietrich Schwanitz es pregunta què va passar al seu país per a que milions de persones acabessin donant suport a un tarat histriònic com Adolf Hitler. Segons el professor, Hitler va saber unir les masses retornant-los un caràcter col·lectiu en un moment de crisi. Contra els jueus, els alemanys van poder sentir-se com una horda unida per vincles de sang.

Amb tot, l’alienació nazi, tot i que va afectar col·lectivament un poble, va permetre l’aparició en escena d’alguns personatges que potser en una altra situació haurien estat anònims. Persones que van plantar cara a la irracionalitat més salvatge i que van actuar d’una manera heroica, però sobretot i senzillament, humana. Alguns d’aquests herois van aparèixer a Alemanya, com l’empresari Oskar Schindler, i uns altres en aquells territoris condemnats a sotmetre’s al jou de terror. I és aquí on entra en escena la treballadora social polonesa Irena Sendler.

Quan els nazis van crear el gueto de Varsòvia, Irena Sendler es va horroritzar. I entre rendir-se al lament i actuar, va optar per la segona opció. Així, va aconseguir uns permisos especials, per a ella i per a unes companyes, per a poder visitar regularment el gueto. La por dels nazis a les epidèmies de tifus, els va permetre un certa llibertat d’actuació dins d’aquell espai tan terrorífic.

Abans de la creació del gueto, Sendler ja va salvar moltes vides. I ho va fer registrant amb noms catòlics falsos la majoria de jueus que visitaven el menjador social on ella treballava. A més a més, molts d’ells els va fer passar per malats contagiosos, la qual cosa va fer que els nazis no s’hi volguessin ni acostar, a aquell lloc.

Un cop creat el gueto, aquesta filla d’un metge de la ciutat d’Otwock, es va dedicar durant un any i mig a treure d’aquell infern tantes criatures com va poder. Sendler explicà que molts pares i mares no volien allunyar-se dels seus fills i, per això, demanaven una mica més de temps per a pensar-s’ho. Era una escena habitual. Molts cops, però, quan Irena Sendler hi tornava, aquella família ja havia anat a parar a un camp d’extermini.
Diàriament, en la seva camioneta, la infermera treia un grup de nens que amagava en sacs, cistells i taüts. Els més petits els feia entrar dins d’una capsa d’eines que portava al remolc.

Pel que sembla, Irena Sendler va arribar a perfeccionar tant la seva tècnica, que fins i tot va aconseguir ensinistrar un gos que sempre l’acompanyava i que bordava quan veia un soldat alemany i que, amb els seus lladrucs, dissimulava el soroll que feien les criatures.
Al final, la Gestapo la va enxampar i la va torturar salvatgement trencant-li les seves extremitats. Només Sendler sabia en quines cases i convents estaven distribuïts i amagats els nens que ella regularment treia del gueto. Explicar-ho hauria estat la sentència de mort de tots aquells nens i també de les persones que els protegien.

Després d’uns mesos empresonada va ser condemnada a mort. Mentre esperava l’arribada del dia fatídic, un soldat alemany va anar a buscar-la al calabós per fer-li un “interrogatori addicional”. Quan la va treure d’allà, el soldat la va empènyer: “corri, corri!”, li deia a crits. L’endemà el nom d’aquest soldat va aparèixer en la llista diària d’executats.

Irena Sendler es va reincorporar a la seva activitat humanitària fins que, acabada la guerra, va recuperar un pot de vidre que tenia amagat sota terra i on guardava la llista amb el nom dels “seus” nens. Tot i que va intentar posar en contacte aquestes criatures amb els seus pares i mares, el cert és que la majoria d’aquests últims ja havien desaparegut en els camps de concentració.

L’any 2007, és a dir, poc abans de la seva mort, el govern polonès va proposar Irena Sendler per al premi Nobel de la Pau. Al final el guardó va recaure en mans del polític i home de negocis nord-americà Al Gore, autor d’uns informes i diapositives sobre el canvi climàtic. L’organització va desestimar Irena Sendler decidint-se per Gore en base als seus esforços “d’obtenció i difusió d’informacions sobre els canvis climàtics”. La Irena, que aconseguí salvar de la crueltat dels nazis 2.500 criatures, no va merèixer el guardó.
(Gràcies, Anton).