El pare claretià Francesc Trilla i Folch assegura que ser missioner em ve de menut, d’un temps de santes missions de l’any 1956 a Valls. “Vaig veure una pel·lícula molt dramàtica de la vida d’uns missioners a Guinea i em vaig dir “Això és el que jo vull ser”. Jo llavors només tenia vuit anys. Als deu vaig entrar als Claretians, a Cervera. I quan vaig ser ordenat capellà (1973) ja de seguida vaig tenir ocasió de presentar-me com a voluntari. Cap a Guinea falta gent! Allà les coses es van posar molt complicades al temps del Macías, i els companys em van oferir tot un tros de Brasil per servir. Hi vaig arribar el novembre del 1975, després de tan sols catorze mesos d’Àfrica”.

El van ordenar sacerdot a Sant Boi de Llobregat per Sant Pere de l’any 1973, a la parròquia en què amb altres joves havien començat un bon treball amb mainada i jovent.

L’any 1974 ja va anar a l’Àfrica, d’on en va tornar a meitat del 1975. Des del novembre d’aquell any viu a Brasil. Són trenta-sis anys de vida missionera fora de Catalunya.

A Brasil va realitzar els seus primers cinc anys a Goiàs, dos a l’estat de l’Amazonas i des del 1982 aquí, a la selva (o al que en queda d’ella) de Rondònia, prop de Bolívia.

A la missió Francesc Trilla ha de fer una mica de tot. Diu que “certament que, per moure-ho tot, cal alimentar la fe i la paciència a bons cops de parenostres. Els dos primers dies de la setmana són per feines parroquials, d’enteniment. A la secretaria, visites a famílies del poble, arreglar les factures del banc, reunir-nos amb els catequistes, grups… De dimecres a divendres són els dies de visita a les comunitats rurals. Actualment tinc trenta-vuit esglésies per atendre, fora de les quatre comunitats del poble, que es diu São Francisco do Guaporè. Tenim un bon servei per atendre gent, amb apadrinaments, dispensari fitoteràpic, sopa dels pobres, formació de líders, de catequistes… I les misses, és clar. Cada dia a dues o tres comunitats. De fet aquestes comunitats rurals s’espavilen soles per funcionar. Jo m’hi faig present pels meus treballs pastorals cada dos mesos”.

Assegura que som una parròquia nova: “hem construït a més de l’església i ampliat la casa, un saló parroquial, estem fent nou menjador-cuina pels cursets, farem dormitoris i noves sales… Per aquests indrets la història la comencem nosaltres, de finals del segle XX ençà. Hi ha força a fer, i en el camp social, no cal ni dir-ho. Apadrinaments, formació, creació de nuclis de treball social, voluntariat… Hi ha molts somnis a la fila” .

A la missió de São Francisco hi és ell, el Germà Josep Maria Sala de Santpedor i una xica col·laboradora brasilera, biòloga, que els ajuda especialment al camp dels apadrinaments. Tots tres viuen a casa i, certament, tenen un bon grapat de gent del poble a les comunitats treballant a les feines pastorals.
“Sense ells no arribaríem enlloc”, assegura el claretià vallenc.