L’allargament de l’edat de jubilació sembla que no serà una reforma fàcil. I no es tracta només de les implicacions que tindrà sobre les persones afectades, la qüestió és que aquests sempre acaben sent els mateixos. Treballaran també fins al 67 anys els banquers i els directius, que a sobre de tenir unes nòmines impensables per a la resta de treballadors, normalment als cinquanta i pocs anys ja gaudeixen de la jubilació?

No deix de ser curiós que en un moment com l’actual, en què la feina escasseja, ens plantegem justament ara que els treballadors allarguin la seva vida laboral. I també resulta curiós que ningú posi sobre la taula la possibilitat de reduir jornades laborals, com s’ha fet tota la història a mida que l’automatització i l’augment de la productivitat així ho han permès.

És cert que l’increment en l’esperança de vida fa que es requereixi d’aquesta mesura per fer viable el nostre sistema econòmic. Ara bé, tenim una sèrie de disfuncions i desigualtats que si no es resolen en paral·lel amb l’adopció d’aquesta mesura, poden provocar una greu fractura social. I les prejubilacions escandaloses, juntament amb la rigidesa de les jornades laborals que hem comentat, fan difícil d’entendre l’adopció d’aquesta mesura.

Una altra pregunta sense resposta és com s’ho faran els professionals de sectors on la seva feina requereixi d’un esforç físic, per treballar fins als 67 anys. Sincerament, no veig un paleta posant totxos a d’alt d’una envestida en aquesta edat… Una cosa és que l’esperança de vida s’allargui, l’altra és que una persona d’aquesta edat sigui apta per treballar, almenys en determinades activitats. Com solucionarem la discriminació que patiran en els darrers anys de la seva carrera molts treballadors per aquest motiu? No oblidem que de cara al còmput de la pensió aquests anys són a sobre els més importants.

L’allargament de l’edat de jubilació per si sol no és la solució de res. El que cal plantejar d’una vegada per totes és quin model productiu necessitem. Quines condicions laborals requereix aquest. Quina formació necessiten els treballadors. Quines són les condicions laborals -drets i deures- més justes. Quines mesures cal adoptar per evitar desigualtats i discriminacions. I com es pot compatibilitzar la vida laboral amb la familiar d’acord als nous temps.

La nostra gran prioritat hauria de ser l’eliminació de l’atur endèmic que pateix el nostre estat. A partir d’aquí és quan es podrà veure si és necessari o no allargar la vida laboral. Amb l’estalvi que suposaria el cost de les prestacions d’atur i l’increment de la recaptació sobre les rendes del treball, segur que hi haurien molt més diners disponibles per garantir l’actual sistema de pensions, que és el motiu esgrimit per endarrerir la jubilació dels treballadors.

Sóc molt conscient que la meva generació haurà de treballar fins més tard. Qui sap si fins i tot no ho farem fins als 70 anys. Però el que no és acceptable és haver de fer-ho mentre alguns s’apunten al carro de les prejubilacions, de “l’atur professional” i de l’economia submergida, mentre la resta complim amb les nostres obligacions fins a la darrera coma.

Per tant, no es tracta de tancar-se en banda a la reforma de l’edat de jubilació. Però sí que es tracta de ser exigents a l’hora d’afrontar tot el referent al món laboral amb una visió global. Mentre continuïn havent-hi les disfuncions que hi han en el nostre model econòmic, no és el moment d’adoptar mesures parcials que només penalitzen als qui per sistema estan sempre en condicions més desfavorables. Els plats trencats no els poden pagar sempre els mateixos.