Amb l’arribada d’un nou any, la classe mitjana d’aquest desgraciat país nostre sempre acostuma a tenir regalets tant per part dels diferents governs de torn com per part de les empreses, anomenades de serveis com les elèctriques. Així, doncs, el Govern central, després d’haver fet gastar milers d’euros al sector de l’hostaleria i la restauració a l’haver d’habilitar els seus espais per tal que hi haguessin zones de fumadors i no fumadors, ens dóna una mostra més de la gran preocupació que té per la salut dels seus ciutadans i les ganes que té d’escanyar autònoms que ja han fet una despesa considerable habilitant els seus establiments, amb la prohibició definitiva de fumar-hi.

És ben conegut, o almenys jo en tinc la convicció, que els governs avui dia no manen, tret de coses com això de la repressió o la cura extrema per la salut dels seus ciutadans, fets sobre els quals encara tenen poder decisori, o també com malbaratar diners públics o repartir càrrecs de dubtosa utilitat pública. Per tant, com que el tabac és tan dolent, però no el prohibeixen, ja que cal recollir molts impostos, fan una nova mostra del poder que encara conserven, ja que això no ho decideixen els mercats i au!, any nou, prohibició nova.

Per altra banda, l’altre actor que els comentava, el de les empreses especialitzades a engreixar els seus consells d’administració i ser feixugues en el servei que donen als ciutadans, en aquest cas les elèctriques, obsequiaran les classes més desgraciades de la societat amb la pujada de quasi bé un deu per cent del rebut de la llum.

Amb tot plegat, amics lectors, m’imagino un panorama d’una habitació a les fosques, totalment negra, on dos desgraciats pertanyents a la classe mitjana, mitjana-baixa —perquè els altres directament no tenen llum o bé viuen al carrer i no en necessiten— intenten agafar la sopa del plat amb una cullera i davant el nerviosisme de no encertar on és el plat, intenten encendre la cigarreta per fer-se passar el neguit i no poden, perquè és un acte prohibit, gairebé criminal.

Amb tot plegat, doncs, caldrà estar amatents a aquest 2011, que d’aquí a unes hores trucarà a les nostres portes. Vostès o jo mateix podrem fer desitjos, però els asseguro que un dels pocs que es compliran, un any més, és que tots plegats portem ara per ara el cinturó massa ample i ens l’haurem d’estrènyer, perquè, una vegada més, la classe mitjana, la que ajuda els pobres i manté els rics, tindrà més disgustos que pair.

Paciència i feliç 2011.