El seu funcionament encara és un dels molts misteris que no acabem de resoldre. Aquest és un d’aquells problemes que la ciència no pot resoldre atacant-lo frontalment, sinó que s’han d’estudiar efectes paral·lels que permetin anar descobrint el nucli del coneixement per mitjans majoritàriament indirectes. Anatòmicament parlant, potser el nostre cervell ja no és un misteri per als seus estudiosos, però encara no sabem exactament com funciona. Descobrir els mecanismes que ens permeten, no només portar a terme les funcions vitals més elementals, sinó tot allò que relacionem amb el coneixement i la intel·ligència, suposa l’observació directa sobre éssers vius, ja que tota aquesta activitat neuronal desapareix en cas contrari. Els petits grans descobriments es multipliquen dia a dia gràcies moltes vegades a la utilització de tecnologies cada vegada més complexes i variades. Totes aquestes troballes, encara que no semblin estar relacionades entre elles, totes tenen el mateix comú denominador i, per tant, han d’estar totes obligatòriament connectades entre elles, segurament responent a mecanismes tan subtilment evidents que no s’acaben de trobar.

I els misteris que amaga allò que anomenem intel·ligència, semblen multiplicar-se en comptes de reduir-se. El professor Howard Gardner, psicòleg nord-americà i catedràtic a la prestigiosa universitat de Harvard, va ser guardonat amb el premi príncep d’Astúries de Ciències Socials. Gràcies a la seva tesi sobre les intel·ligències múltiples, tot el sistema educatiu actual es veurà obligat a una profunda revisió a molt curt termini dels mètodes d’aprenentatge utilitzats, provocant una notable millora del procés d’aprenentatge tant d’infants com d’adults. El gran divulgador científic Eduard Punset, membre del jurat del premi príncep d’Astúries d’investigació, va manifestar la seva total satisfacció amb la elecció del guardonat, atès que sincerament opina que ha estat ell el responsable d’establir les bases d’un nou model educatiu que potenciarà les habilitats innates de cada individu. Gardner proposa que no existeix una intel·ligència única que engloba totes les capacitats d’aprenentatge i cognoscitives de l’individu, sinó que aquesta intel·ligència pot ser el resultat de la suma de fins a vuit intel·ligències diferents: lingüística, logicomatemàtica, cineticocorporal, espacial, musical, naturalista, intrapersonal i interpersonal. El fet de conèixer l’existència de totes aquestes facetes de la intel·ligència (i n’hi poden haver d’altres), ens ha de permetre de trobar la manera de educar-les i potenciar-les totes, conjuntament o per separat, encara que per motius purament genètics i també d’entorn, les capacitats de desenvolupament de cadascuna de les habilitats cognoscitives en cada individu poden ser diferents, i de manera diferent han d’ésser “entrenades”.

A final del segle XIX, concretament el dia 14 de març de 1879, va néixer un nen en un petit poble anomenat Ulm, que aviat es convertiria en motiu de preocupació per als seus pares, ja que no va aconseguir parlar correctament fins l’edat de nou anys. Es temien que el petit podria patir alguna mena de malaltia mental que dificultava enormement el seu aprenentatge, demostrant dia a dia la seva incapacitat per a seguir el ritme d’adquisició de coneixements que mostraven els altres nens de la seva mateixa edat. Els seus companys, conscients que aquell petit no encaixava en els patrons de normalitat social, el van convertir en el centre de la seva crueltat. Odiava anar a l’escola, i aquell sentiment es reflectia en les desastroses qualificacions acadèmiques obtingudes. Era un solitari que només trobava consol quan tocava el violí, instrument que la seva mare Pauline li va ensenyar a tocar, encara que també sentia una atracció molt especial envers l’àlgebra, matèria en la que el seu oncle Jacob l’instruïa . Els seus professors van determinar finalment que s’estava convertint en una pèssima referència i en una mala influència per als seus companys, de manera que va ser expulsat del col·legi. Els estudis de batxillerat es van convertir en un suplici, perquè les seves contínues preguntes trencaven el ritme de les classes; fins i tot, un dels seus professors va gosar dir-li, en un moment en el qual la seva paciència s’havia quasi esgotat, que no seria mai res en la vida. Tot i això, mostrava clarament les seves dots en els camps de les matemàtiques i de la física, encara que no encaixava en un model educatiu que aplicava una disciplina quasi militar als seus alumnes, i les seves notes no eren especialment bones. Aquell petit demostraria a tothom que era realment especial, però especial en un sentit completament inesperat. Estava predestinat a revolucionar molts dels aspectes de la física teòrica, però també estava predestinat a convertir-se en un dels científics més famosos i reconeguts de la nostra era. La trajectòria d’Albert Einstein es va veure recompensada amb el Premi Nobel de física l’any 1921, per la seva explicació sobre l’efecte fotoelèctric i per les seves nombroses contribucions a la física moderna.

El model d’escola intel·ligent que proposa Gardner promou que l’aprenentatge sigui una conseqüència de l’acte de pensar i d’una comprensió profunda, impulsant l’ús del coneixement d’una manera activa i flexible. Treballant de manera quasi personalitzada cadascuna de les vuit formes d’intel·ligència, Gardner assegura que es pot aconseguir millorar la qualitat i l’autoestima dels futurs professionals. Comprendre tot allò que s’estudia, permetent el pensament dirigit però creatiu dels alumnes, és una altra manera de potenciar l’aprenentatge dinàmic; sense oblidar l’existència de les intel·ligències múltiples, que podrien arribar, amb el temps, a implementar-se per damunt de les vuit proposades. Molt probablement totes aquestes propostes conformaran un sistema educatiu millorat en un futur immediat. El camí ja s’ha iniciat i els objectius semblen clars, encara que no serà fàcil. Hem d’esbrinar com descobrir les capacitats individuals dels alumnes i diversificar l’ensenyament, sense provocar un nou col·lapse. No obstant això, cal seguir sumant petits descobriments que ens ajudin a entendre com funciona realment aquesta eina que ens fa tan diferents de la resta d’éssers vivents: la ment.