La memòria és un fenomen realment complex. Teòricament és una eina que ens ha de permetre d’anar superant els diferents paranys que la vida ens ha d’anar parant, utilitzant els records per tal d’anar creant una visió ben personalitzada de tot allò que ens rodeja, creant un sistema d’autodefensa anomenat experiència, gràcies a la qual no hauríem d’ensopegar dues vegades amb el mateix problema i donar-li la mateixa solució errònia. Com ens ho fem per a recordar tampoc és fàcil d’explicar, ja que el mecanisme d’emmagatzematge no el coneixem al detall, de la mateixa manera que no sabem exactament com es poden mantenir tancats tots els records, i anar-los evocant a voluntat, a partir de determinats criteris de recerca o a partir de determinades vivències externes. De la mateixa manera, moltes vegades cerquem conscientment, i amb tots el sentits, una determinada dada que no som capaços de trobar, però que sabem que està amaga en un racó inexplicablement inaccessible. Som capaços de guardar qualsevol cosa, com ara imatges, però també olors, sabors, sons, sensacions i innumerables matisos que complementen amb tota mena de detalls cadascun d’aquest espais de memòria. Som capaços fins i tot de relacionar-los entre ells, arribant a conclusions que no posseíem, nous coneixements deduïts a partir d’allò que, d’alguna manera, ja sabíem.
Una imatge bonica, no sabem exactament com, però la identifiquem sense cap mena de dubte, com a bella. Els criteris son tant subjectius com indescriptibles; de fet, existeixen tants criteris com individus. I no ens és per a res sorprenent que la nostra particular percepció no coincideixi, ni una mica ni gens, amb totes aquelles persones que ens rodegin. Quines són les qualitats que, inconscientment, la nostra complicada ment valora per a determinar que quelcom no ens agrada, ens és agradable o, simplement, representa la perfecció? Segurament, si féssim un petit exercici mental, intentant determinar quins són els paràmetres avaluats, potser ens sorprendríem davant la capacitat inesperada de fer una petita llista, que es pot anar incrementant a mesura que ens animem a analitzar els detalls de la nostra pròpia experiència. Molt bé, ja sabem que un determinat to de blau, envoltat de vermells i verds, ens és agradable a la vista, o que el so de la flauta travessera és més dolç que el so estrident d’una guitarra elèctrica i deduïm que les determinades partícules oloroses són acollides agradablement pel nostre particular sentit de l’olfacte. I perquè, doncs, no tothom tenim els mateixos gustos? La línia i colors d’un determinat model de cotxe del què estàvem enamorats fa uns anys, ara el veiem no tant bonic, antiquat potser. Així doncs, perquè, fins i tot, els criteris aplicats van canviant amb el temps? Té res a veure l’experiència acumulada?
Quan veiem una imatge que ens agrada, normalment aquesta imatge som capaços de guardar-la en la nostra memòria, i sempre ens agradarà descriure-la als nostres companys i amics, amb detalls que potser en un primer moment no hem estat capaços de detectar, però que, quan recuperem el record, anem apreciant, a risc d’introduir distorsions subjectives d’una realitat que s’anirà idealitzant amb el temps. És per això que la fotografia s’ha convertit en la gran aliada de la memòria, i en el terror dels nostres amics, especialment quan els retrobem després d’unes vacances idíl·liques. El suport digital ens permet compartir una imatge freda, que anirà adquirint les tonalitats càlides amb les explicacions que generaran tots aquells detalls que la màquina no ha pogut capturar. Només unes poques fotografies tindran l’honor de ser immortalitzades sobre paper, aquelles, de entre les milers que hem encabit en la petita i soferta targeta de memòria, que considerem “especials”, ja sigui perquè ens permeten recordar amb nostàlgia determinats moments, o perquè la casualitat ens ha permès de capturar, més que una simple imatge, una imatge que considerem bonica, estèticament especial.
Tots els individus naixem iguals, encara que el temps i l’entorn ens aniran donant forma, la nostra individualitat genètica ens anirà diferenciant, potenciant i potenciada per determinades habilitats, compensant determinades mancances i anul·lant totalment altres qualitats innecessàries o contraproduents en una determinada realitat. Però hi ha un grup petit i privilegiat d’humans, que naixen amb l’estranya habilitat de descobrir amb total claredat la bellesa, i no només de sentir-la en tota la seva grandesa, apreciant tots i cadascun dels detalls que la fan perfecta i que per a la resta de mortals passarien normalment desapercebuts, sinó també de recrear-la en forma d’imatges, objectes o de sons, potenciant aquells determinats valors que fan que una imatge, un vestit, una escultura o una melodia, simplement, siguin perfectes. La resta no podem fer res més que identificar-los i qualificar-los d’artistes, una vegada observem o sentim les seves creacions, que amb relativa facilitat identifiquem com a extraordinàries per la facilitat amb la què ens “entren” pels sentits, generant una colla de sentiments interns perfectament harmonitzats, equilibrats, agradables.
El talent és una aptitud que no es pot ensenyar, simplement, o es té o no es té. Aquesta aptitud tant poc freqüent, és la que farà del codi genètic que la contingui, la llavor d’un artista potencial. Ara només quedarà que el seu portador la reconegui i desitgi fer-la germinar. El següent pas consistirà en formar-se, en aprendre de l’experiència d’altres creadors que, abans que els nous aprenents, hagin estat capaços de realitzar-se completament com a poetes, pintors, o arquitectes, i de demostrar-ho clarament amb el prestigi adquirit, derivat del reconeixement dels seus congèneres. Aquesta segona etapa, que ha de permetre adquirir el coneixement necessari per a desenvolupar l’aptitud artística, tampoc és garantia d’èxit, ja que encara serà necessària una altra aptitud no adquirida, sinó natural: la genialitat. Aquestes tres rares aptituds juntes són les que faran que l’artista creï obres úniques i amb un estil totalment singular.
La difícil feina d’un crític d’art, consisteix, precisament, en distingir de entre totes les creacions, aquelles que destaquen per la seva originalitat, singularitat i estil propi que, simultàniament, s’ajustin a una sèrie de cànons estètics que defineixen la teoria de la bellesa. Però pensem que no existeixen unes regles clares, segons les quals, una determinada obra pot ser objectivament qualificada de modesta o de genial. De fet, diferents crítics formats en una determinada disciplina, no sempre arriben a les mateixes conclusions, que poden fins i tot ser completament divergents. No hem d’oblidar que en allò que reconeixem com a bonic, sempre hi haurà una component personal i subjectiva, tant personal i subjectiva com la que ha empès al creador a fer-la com l’ha fet, cercant aquell camí que ha cregut que deixaria la seva creació més propera a la perfecció, a la manifestació més pura de la bellesa universal. Artistes i crítics sempre han estat dues espècies condemnades al desacord, ja que els judicis emesos per uns, no sempre han estat d’acord amb el criteris dels altres. I, curiosament, ni uns ni altres han acceptat mai que les crítiques negatives afectessin, vinguessin de on vinguessin, a la seva feina.
Desgraciadament, és condició humana la de no reconèixer les pròpies faltes, mirant de ridiculitzar a aquell que mira de descobrir-les. I un exemple extrem d’aquesta rivalitat eterna entre artistes i crítics, la podríem trobar en la França d’ara fa exactament 100 anys. Aquell any de 1910 naixia a Paris un nou artista, totalment desconegut. La majoria de pintors que cercaven el reconeixement de les seves obres i del seu talent, desitjaven poder exposar els seus quadres en una famosa galeria de París. El Saló dels Independents, que així es deia aquella prestigiosa galeria, donava l’oportunitat de convertir-se en famosos a aquells artistes considerats amb més potencial, de entre tots els que anaven a la capital de l’art de principis de segle XX. Joachim-Raphaël Boronali era un pintor italià completament desconegut, que va penjar en les parets de la galeria una única obra, titulada “Et le soleil s’endormit sur l’Adriatique” (i el Sol es va quedar dormit a l’Adriàtic), que en pocs dies va ser capaç de centrar l’atenció del més prestigiosos crítics d’art del moment. Aquella pintura es va convertir en el màxim exponent d’una nova tendència pictòrica, l’excessivisme, amb domini de grocs i blaus que, a partir d’una sèrie de línies aparentment traçades sense cap ordre ni concert, però amb contundència i seguretat, havien fet el miracle de plasmar sobre la tela “un acte de fúria natural”, erigint-se en “una meravella de l’art excessivista”, de fet, en primer i únic quadre pintat sota aquella tendència artística desconeguda.
Tothom volia conèixer al nou geni dels pinzells, però era un total desconegut i ningú no sabia on el podien trobar. El misteri que envoltava la creació i al seu autor, encara va atreure més l’atenció de tothom, fent d’aquella obra el centre d’atenció de tot el món de les arts. Finalment es va trobar una pista que podria conduir a la resolució de l’enigma. Un nom, Roland Catenoy, que va resultar ser un pseudònim, es va descobrir com el responsable d’aquell oli enigmàtic, i la persona que podia presentar a l’autor. Catenoy era en realitat Ronald Dorgelès, un personatge molt enginyós, però alhora un escriptor i periodista ressentit contra la vanitat d’aquella nova classe social en la què s’havien convertit els crítics d’art, que havien creat un sistema que els garantia el seu benestar, al tombant d’aquell mercat creixent de pintors, artistes potencials, que arribaven a París des de tot el món, cercant la fama i el reconeixement. Dorgelès havia pintat el quadre, davant de notari, amb l’ajut del seu bon amic Lolo, que va resultar ser un ruc, a qui va lligar un pinzell a la cua, i el va posar d’esquena a una tela en blanc; l’alegria de l’animal cada vegada que s’engolia una pastanaga, es va anar convertint en quelcom que recorda un cel engroguit sobre un mar blau. En Lolo es va convertir, sense saber-ho, en el creador d’una obra (d’art?) que es va vendre per 400 francs de l’època, un preu considerablement alt, adequat per a una pintura que es va convertir en famosa i en molt cotitzada.
L’art de la crítica es va ressentir profundament a causa d’aquest pla elaborat per un jove francès de 24 anys, nascut a Amiens, i que moriria a l’edat de 88 anys a París, després de convertir-se en un prestigiós escriptor i en un corresponsal de guerra excepcional (va viure en primera persona les dues grans guerres). Ronald, amb la seva satírica prova, va demostrar dues coses importants. En primer lloc, que l’art permet crear bellesa, però que aquesta bellesa pot sorgir de la casualitat, i que la ment humana, si s’hi fixa, la pot descobrir; o és que l’efecte de l’erosió sobre les roques, per exemple, no és capaç de crear imatges realment úniques i extraordinàries? I, en segon lloc, com deia un altre gran escriptor, Hans Christian Andersen, en la seva obra “El comte de Lucanor”, “només perquè tothom pensi que una cosa és veritat, no vol dir que ho sigui”.