De petit, parafrasejant la missa de difunts, els escolans cantàvem allò de “Dies irae, dies illa/ qui té gana s’espavila/ qui té duros fuma puros/, qui no en té fuma paper”. (No cal dir per què jo sempre he fumat paper…) Però la lletra també és adient per aquest temps de crisi. Qui té gana ha d’afilar la imaginació a la recerca de noves formes de sobreviure. És clar que sempre n’hi ha hagut espavilats que –amb crisi o sense– se n’empesquen de noves per viure del treball dels altres.
Caminant no fa gaire pel centre d’una ciutat plena de gent atrafegada anant amunt i avall, vaig adonar-me que, davant meu, una noia s’ajupia per collir de terra un objecte. Era menudeta, se la veia endreçada i duia una motxilla a l’esquena, com tantes altres. No cridava l’atenció per res i el seu aspecte era més aviat d’estudiant o de treballar en qualsevol empresa. Allò que havia plegat del terra era un anell, una aliança gruixuda, sense decoració, aparentment d’or. Es va posar a examinar-lo amb atenció, em va mirar amb cara de sorpresa i es va acostar per ensenyar-me’l. Vaig comprovar que, efectivament, l’anell tenia a l’interior el senyal que hi fan els joiers per acreditar que es tracta d’una obra d’orfebreria. Vaig felicitar-la per la troballa.
Ella, en comptes de quedar-se’l, em va agafar la mà i va intentar posar-me’l al dit. Li vaig dir que el portés a qualsevol joieria perquè n’hi fessin una valoració. Probablement n’hi donarien uns quants calerons. Però amb un accent lleugerament estranger –vaig pensar altre cop en una estudiant acabada d’arribar– em va respondre que no podia fer-ho perquè li demanarien els papers d’identitat. Havia arribat feia poc i encara no havia regularitzat la seva situació. Així, doncs, me’l regalava, em va dir que em portaria sort i que, en tot cas, ella tampoc no en podia fer res.
Va insistir en posar-me’l altre cop al dit, però a més que mai no he portat anells, aquell no era de la meva mida. Vaig refusar diverses vegades però finalment, davant la seva persistència, vaig acceptar el regal, pensant que donades les circumstàncies, li podia donar-li un cop de mà en el seu primer temps d’estada al país. A més, potser sí que em portaria sort. És clar que no podia pas acceptar un regal com aquell a canvi de res i li vaig donar uns quants diners, una quantitat no pas elevada, però que em va semblar raonable com a compensació d’un regal. Em va donar les gràcies, em va allargar la mà amb un gran somriure i va continuar el seu camí, perdent-se entre la multitud.
Vaig examinar amb més atenció l’anell i, efectivament, no semblava pas una imitació. A més, el petit triangle gravat a l’interior semblava garantir que es tractava d’una peça autèntica. Me’l vaig posar a la butxaca pensant què en faria, però també amb la consciència d’haver ajudat una persona acabada d’arribar a qui uns diners extra no li anirien malament.
Acabades les gestions per les quals havia anat a la ciutat, em quedava una mica de temps i vaig decidir acostar-me a un parc proper. Vaig seure en un banc per passar l’estona, llegir el diari i veure jugar els infants mentre esperava que fos l’hora de tornar a casa. Al cap de poca estona, no gaire lluny d’on em trobava, una dona es va ajupir per collir un objecte de terra. Era un anell totalment idèntic al que jo portava a la butxaca… Quan s’estava acostant, amb un gran somriure a la cara, vaig aixecar-me del banc, me la vaig mirar i vaig posar-me a caminar en direcció contrària. No he fet examinar l’anell, però ara el tinc penjat a casa, en un lloc ben visible, com un avís per a navegants passerells. Com jo.