De vegades penso que ens hem autoimposat un nivell de despeses mínimes extremadament alt. És veritat que si vols ballar, sempre ho has de fer segons el ritme que marca la música per tal de no sentir-te massa diferent, quasi ridícul, envers a la resta del grup, però sempre està l’opció de gaudir de les habilitats dels altres des d’una còmoda cadira. És difícil, no obstant, resistir-se a la temptació de provar, amb discreció, de mirar d’imitar els moviments que amb tanta afició i encert executen els companys de festa, amb l’esperança de no fer-ho ni millor ni pitjor, de no destacar pels extrems, per a formar part d’un modest terme mig. De tota manera, quan amb la pista de ball plena i aprofitant l’eufòria del moment, els músics decideixin que ja ha arribat l’hora de provar sort amb ritmes més arriscats, l’evidència s’imposa, i només els més qualificats i els més desenfrenats són capaços de resistir-se de tornar a les cadires.

Entenc que l’ús del cotxe particular és més una necessitat que un luxe banal, però darrerament, cada vegada que m’acosto a l’estació de servei, em veig obligat a pensar si n’estaré fent l’ús correcte d’aquesta màquina cada vegada més cara de mantenir. No puc evitar de revisar, abans d’omplir el dipòsit, el preu per litre de combustible. Sé que independentment del preu, acabaré omplint igualment, de la mateixa manera que desgraciadament ho deuen tenir molt clar els responsables últims d’aquest preu, però darrerament s’ha convertit en quasi un acte inconscient. Faig els càlculs mentalment de la despesa imminent i sempre salta una exclamació interior d’espant que miro d’evitar que es reflecteixi externament, cosa que cada vegada crec que em costa més. Un euro i deu cèntims no sembla un cost molt elevat pel servei que en trauré, però quan penso en els seixanta litres que és capaç d’engolir-se el meu cotxe, els quasi setanta euros que aproximadament em costarà aconseguir que s’apagui l’indicador de reserva del meu vehicle, em fan entrar esgarrifances i provoquen la recerca d’alternatives menys doloroses. Desgraciadament les alternatives es limiten sempre a un impossible i restringit cercle de possibilitats que, moltes vegades, desestimades aquelles que suposen multiplicar per molt els temps de desplaçament o que redueixen en excés la llibertat de moviment, s’acaba transformant en un conjunt buit de contingut.

Una opció que cada vegada sembla més una realitat, és la dels cotxes elèctrics, com a darrera evolució de la solució intermèdia, els cotxes híbrids. No obstant, els usuaris sembla que no hem estat els únics en descobrir aquesta possibilitat i, avançant-se als mercats, el cost de l’electricitat és cada vegada més alt. És lògic pensar que l’aparició del cotxe híbrid planteja que la recaptació per impostos repercutits sobre els carburants pugui disminuir. Des de gener del 2009 fins a gener del 2010, les tarifes elèctriques s’han encarit un 8,24 %, després de la pujada de principis d’any d’un 2,6 % pels usuaris amb menys de 10 kW contractats. I no s’acaba aquí la pujada. Aquest mateix més de juny sembla ser que s’aprovarà una nova pujada de les tarifes elèctriques que podria ser del 4%. I hem de pensar que a finals de juny s’aplicarà la pujada de l’IVA, que en el rebut de la llum passarà del 16 al 18 %.

Un cotxe de gasoil pot estar consumint uns 7 a 8 cèntims d’euro per quilòmetre només en carburant. Un cotxe elèctric pot consumir uns 0,175 kW.h per quilòmetre; no obstant, el consum real durant la recàrrega de les bateries serà una mica superior, arribant als 0,2 kW.h per quilòmetre. Si faig quatre números, i suposant que no hagi d’incrementar la potència contractada per tal de poder carregar les bateries del cotxe, el cost actual per kw.h em surt, amb tots els impostos repercutits actualment, a uns 0,167 euros el kW.h. Fent una senzilla multiplicació, cada quilòmetre recorregut per un cotxe elèctric sortiria per uns 3,3 cèntims d’euro, front als 7 o 8 cèntims que em costa cada quilòmetre amb el meu actual vehicle. Amb la nova pujada de les tarifes d’un 4 %, més la pujada de l’IVA, un cotxe elèctric costaria (només per consum) uns 3,5 cèntims d’euro per quilòmetre, un estalvi, avui per avui, molt interessant. Clar que després haurem d’analitzar i comparar amb molta cura els costos de manteniment. De tota manera, les tarifes elèctriques continuaran pujant molt per sobre de l’IPC durant els propers anys, i potser la diferència deixarà de ser tant notable.
És clar que, arribats a aquest punt, sempre ens vénen al cap totes les avantatges ecològiques que un cotxe elèctric té comparant-lo amb un de combustió interna. Si agafem per referència el sistema de generació elèctrica espanyol de l’any 2007, generar un kW.h elèctric, provoca l’emissió a l’atmosfera de 332,2 grams de CO2. Això voldria dir que un cotxe elèctric provoca l’emissió de (332,2*0,2*100) 6.644 grams de CO2 per cada 100 quilòmetres. És clar que no els generarà el cotxe directament, però la generació elèctrica sí que comporta generació de gasos d’efecte hivernacle. Un cotxe de gasoil amb un consum d’uns 7,5 litres de combustible per cada 100 quilòmetres, està generant uns 19.500 grams de CO2. Així doncs, només comparant els consums i les generacions de CO2, guanya clarament el cotxe elèctric, ja que permet un estalvi de 4,3 cèntims d’euro i de quasi 129 grams de CO2 per quilòmetre.

Segons les companyies elèctriques, si els 21 milions de cotxes que actualment estan circulant per les carreteres espanyoles fossin tots elèctrics, el consum elèctric generat per la demanda elèctrica particular, s’incrementaria en un 12,5 %, i aquesta demanda es podria assumir per les infraestructures actuals, ja que la punta de consum provocada per la càrrega de bateries es produiria durant la nit, amb efectes positius sobre la demanda, ja que la corba de consum deixaria de caure tant notablement a la nit.

Tot sembla afavorir a aquest nou sistema d’automoció, que de ben segur que faria de les ciutats llocs menys contaminats i menys sorollosos. De tota manera no hem d’oblidar que també hem de millorar encara tot un seguit de problemes, relacionats majoritàriament amb les bateries. L’autonomia d’aquests vehicles no és superior als 200 km, factor que potser no és massa preocupant per a la majoria d’usuaris; de tota manera ja s’està treballant en sistemes de recàrrega ultraràpids, que reduiran en un futur immediat notablement les 8 hores actuals de connexió necessària a xarxa. La vida de les bateries té una limitació que provoca que cada cert nombre d’anys (fins a deu) s’hagin de renovar completament, amb la despesa que això suposa, i la necessitat de crear sistemes de reciclatge total dels seus components per tal de no agreujar encara més el problema dels residus que generem contínuament. Les velocitats màximes d’aquests vehicles no acostuma a ser molt alta (entre els 80 i els 110 km/h), però és més que suficient per a circular per ciutat i per la majoria de carreteres i autovies actuals. El pes total del vehicle és relativament alt, front a la seva potència, cosa que fa més difícil pensar en un vehicle elèctric per a facilitar el transport de mercaderies. De tota manera, el camí ja ha començat i, sigui més o menys llarg, la determinació de seguir-lo ja és un fet.

Fa uns dos mesos, a Alemanya, vaig pagar 1,5 euros per litre de gasoil, i vaig recordar la cantarella que a Espanya el preu dels combustibles és molt més baix que a la resta d’Europa. Bé doncs, una mica potser sí. Però també val a dir que el cost real no és ben bé comparable. També vaig poder comprovar que un sopar per a tres persones, un sopar normalet pot costar 80 euros, o que una casa de 150 m2 amb 300 més de jardí, pot costar uns tres-cents mil euros. No obstant també cal dir que un obrer no qualificat pot estar cobrant uns 1.800 euros nets cada mes i, potser, allò que a mi em semblà extremadament car, a ell li podria semblar-li prou assequible. Potser rumio massa, potser la meva afició a les matemàtiques és quasi malaltissa però, tal com estan els temps, val la pena pensar molt detingudament cadascuna de les decisions que determinen el nostre dia a dia. Això sí, no cal deixar de ballar per por a sortir dels límits de la modesta normalitat.