Enguany, l’oasi estiuenc, per la immensa majoria, no resulta tan balsàmic com de costum. En primer lloc, per la crisi, i també per la incessant quota de pantalla i de tots els mitjans, per les males notícies i monòlegs constants de la classe política, que escalfa motors, de cara a la propera convocatòria electoral de la tardor.

Personalment però, em puc considerar un privilegiat que, sense sortir del país, (Catalunya), he gaudit d’uns dies, aïllat dels bombardejos mediàtics. Entre mar i natura, alliberat de totes les ones contaminants de ràdio, televisió, i de cobertura de mòbil. I si volia contactar amb la civilització, o prendre un refresc en una terrassa, o comprar un diari, havia d’agafar el cotxe i fer tres o quatre kilòmetres. De llegir els diaris, me’n vaig estar tant com vaig poder, per fer cura de repòs de tanta indigestió mediàtica i desendollar-me del bla… bla… bla… , constant.

No sé si el creador va preveure els límits, d’aquella cèlebre sentencia, després que Adam i Eva es mengessin la poma, “abans de comprar el terreny”, (com diu l’acudit). Els digué: guanyareu el pa amb el suor del vostre front. Però no els va dir: “us guanyareu el pa amb el suor del d’enfront”. Qüestió, jo crec, ben entesa, però, mal interpretada. Després, ell però, – com no podia ser d’altra manera -, es va establir, el seu propi conveni, sense que ningú li pogués fer mobbing, i al setè dia, va descansar. En canvi, per molts dels mortals, ha de passar tot un any, per poder gaudir d’uns dies de descans merescuts; i si encara, les necessitats del servei li ho permeten. I tot, per culpa d’una poma.

Bé, com que segurament la cosa política donarà molt de si els pròxims mesos, per referir-nos-hi seriosament, he aprofitat aquests moments distesos i privilegiats de les vacances, per desmitificar i, si se’m permet, fer una mica més digeribles qüestions tan sublims.

Per tant, tampoc ens ha d’estranyar que els professionals de la política hagin de treballar, – encara que sigui en període de vacances -, per poder aconseguir la renovació del seu contracte per quatre anys més. Per això, se’m fan presents, una sèrie d’interrogants, que emanen dels monòlegs que comencem a sentir, com a preludi del que preveiem, serà una tardor bastant calenta, políticament parlant.

Com deia, són reflexions que són a peu de carrer però, que no se’ls hi dóna resposta. La primera, potser la més important i que sobre tot, n’obre moltes altres després és: en què, i en qui, podem confiar?(…). En aquells, famèlics de poder, que són molt valents de portes endintre, però a cal veí, ( a Madrid), es vendrien el país per un plat llenties? O tots aquells que donen llibertat de vot en temes intranscendents?. O que prefereixen contribuir en la governabilitat de la “Torre de Babel”, hipotecant, – perquè no toca -, els problemes interns? O, demanen, ara, que governi la llista més votada, quan la solució passa per les llistes obertes? Què queda d’aquell esperit unànime del 10 de juliol, i que ara, tothom interpreta com vol, o com més l’hi interessa? I aquells que, ara, pretenen patentar el lema del 10 J, quan el país, el que necessita, és que els seus representants, siguin els garants i els executors, de la voluntat majoritària del poble de Catalunya? O aquells que, amb l’excusa del mandat constitucional, atien el sectarisme, al separatisme, al centralisme més hermètic i el nacionalisme més excloent? O aquells que, amb tota la hipocresia del món diuen que la convivència l’hem de construir entre tots, però l’horitzó polític, el marca la majoria?

A jutjar per algunes declaracions, potser ni tan sols caldrien eleccions, perquè hi ha qui s’atreveix avui a excloure segons quins pactes post-electorals. Compte, que no passi con en el cas de la notaria. El que se’n desprèn de tot això és que, aquell adjectiu de la generació “NI-NI”, que hem atribuït al jovent, es pot extrapolar a la classe política, perquè: ni escolten, ni compleixen els seus compromisos.

El guió de les campanyes electorals és avorrit i repetitiu. Seria demanar molt, una mica més d’imaginació als guionistes? Sense menystenir tant l’electorat, que el tracten com si fos inculte i borrego. Si us plau, no facin promeses; que ja no cola. I sobre tot, moderin el seu discurs, perquè cada vegada ens ho posen més difícil. Francament, no sé si Jesucrist avui tornaria a repetir l’escena d’expulsar els mercaders del Temple, foragitant als inquilins dels nostres “temples de la democràcia”.

I ara sí, ja acabo. Us agraeixo la vostra paciència, perquè avui, els que heu tingut la delicadesa de llegir-lo fins al final, us ho mereixeu. Us desitjo de veritat, que acabeu de gaudir de l’estiu i de les vacances. Ja en seguirem parlant.