La recent confirmació de Johan Cruyff com a seleccionador català no ha estat exempta de polèmica. Una polèmica al meu entendre fora de lloc, almenys en un moment com l’actual, on el que cal és impulsar i prestigiar la nostra selecció si volem que algun dia sigui oficial. Les discussions sobre la idoneïtat del nou seleccionador en base a les seves habilitats lingüístiques demostren una curta visió de futur.
Malgrat ser un tema que no m’obsessiona, sempre he cregut que Catalunya hauria de tenir les seves pròpies seleccions esportives. Això no m’impedeix alegrar-me si Espanya guanya per exemple l’Eurocopa de futbol, i més si els jugadors catalans hi han tingut un paper destacat i decisiu. No obstant, com a català, també m’agradaria veure algun dia a Catalunya lluitant per aquests títols.
Aquest no és un tema fàcil. Hi han moltes reticències a nivell estatal sobre aquesta qüestió. I és que personalment crec que abans caldria resoldre algunes qüestions per tal de tenir possibilitats reals de veure l’oficialitat de les seleccions catalanes.
Un primer tema polèmic està en el nom. I és que si en un moment donat existeix una selecció catalana a nivell oficial, automàticament no pot existir una selecció que es digui espanyola. De moment els catalans també som espanyols i per tant quan parlem d’Espanya també ho fem de Catalunya. I una selecció espanyola on no hi té lloc Catalunya deixa de ser tal cosa.
Al Regne Unit, on hi han diverses seleccions nacionals, aquest tema el resolen donant a cada selecció el nom de la nació que representa. No hi ha una selecció del Regne Unit que convisqui amb la d’Anglaterra, Escòcia o Gales. Per tant a Espanya, si neix una selecció catalana, caldria trobar un nom diferent per a la de la resta de l’estat, i això sí que és una tasca complicada de veritat.
Una altra opció seria fer com els xinesos, que també tenen varies seleccions nacionals. En aquest cas, totes es diuen Xina, acompanyant el nom amb el de la nació a la que representen. Per exemple, en el cas de Macau, la seva selecció nacional es diu Xina-Macau, de manera que queda clar que els xinesos de Macau competeixen individualment alhora que també representen Xina. En el nostre cas català, això seria tant o més complicat que l’anterior opció.
A part del nom, un altre tema polèmic està en la possibilitat de que els catalans puguin escollir o no a quina de les seleccions van, si a la catalana o a la de la resta de l’estat. I és que crec que donar l’opció a escollir seria un gravíssim error. Fa molts anys que lluitem per una ciutadania catalana única i fragmentar la societat en aquells que van amb Espanya o els que van amb Catalunya seria un pas enrere molt perillós. O la selecció catalana acull a tots els catalans o no n’acull a cap.
Donades aquestes dificultats, les seleccions catalanes necessiten un revulsiu si volen avançar en la seva normalització. I donar entrada a figures del prestigi de Johan Cruyff és una opció més que encertada. El tècnic holandès és probablement la persona que més en sap de futbol de tot el món i que aquest esculli tornar a les banquetes a través de la nostra selecció és un “golàs per tota l’esquadra”.
És cert que en Johan mai ha demostrat massa sensibilitat cap a la nostra llengua. Però posats a trobar pegues, de ben segur que serien pocs els tècnics que podrien ocupar la banqueta de la nostra selecció. Ho podria fer Rexach, tècnic amb fama de “treballador”, tenint en compte que el treball és un dels nostres símbols d’identitat? D’exemples així en trobaríem a cabassos.
Tampoc cal oblidar que són molts els casos de seleccions nacionals dirigides per persones que poc tenen a veure amb la nació en qüestió. L’italià Capello és el seleccionador anglès. L’holandès Hiddink ha dirigit un munt de seleccions diferents, com per exemple la russa. En canvi Johan Cruyff té amb Catalunya un arrelament i una relació molt més gran que qualsevol d’ells dos amb Anglaterra o Rússia.
Per tant, deixem que els arbres no ens tapin el bosc i celebrem l’arribada del “mestre” a la banqueta de la nostra selecció. Aquest ha estat el pas més gran donat fins al moment en el camí cap a la seva oficialitat. Amb Cruyff al capdavant les portades de la premsa esportiva de tot el món se’n faran un ressò mai vist fins ara.