La victòria de CiU a Valls estava cantada. Sospitàvem que assoliria la majoria absoluta. Però ens desenganyem: no ha guanyat CiU, ha perdut el PSC.

El resultat electoral a Valls posa en evidència el mal encert d’una sociovergència innecessària. De vegades, l’ànsia de poder passa una factura massa elevada. Els socialistes vallencs han patit una patacada de la qual no se’n sortiran fàcilment. Atribuir la culpa, exclusivament, a la crisi i a la penalització del tripartit és una fotesa i, segurament, un acte de covardia.

És cert que l’estomacada del PSC ha estat d’infart. Tothom l’esperava, però no amb tanta virulència. Crec que els socialistes, a l’hora de compondre la llista municipal, n’eren conscients del contratemps que sorgiria el 22 de maig. Sabien que el resultat se’n ressentiria fos qui fos el cap de llista. Tot i així, per les raons que encara desconec, Núria Segú va decidir liderar la candidatura. Es va equivocar.

És cert que és fàcil escriure i opinar sobre les desgràcies alienes, però, tot i així, no podem ignorar que determinacions personals poden engegar a rodar tot un projecte col·lectiu. Personalismes a banda, entenc que els socialistes vallencs no estaven gaire interessats a encapçalar una llista “perdedora”, sobretot quan Núria Segú n’era també la responsable del seu esllavissament. Qui voldria liderar una llista derrotada? Un putxinel·li?

El pacte de govern amb CiU ha jugat una mala passada als socialistes. Durant quatre anys, Valls ha quedat orfe d’oposició. Una situació que ha afavorit l’actual alcalde. No em serveix com a disculpa el fet que l’onada blava ha dominat tot el territori. A Tarragona, per exemple, Ballesteros s’ha mantingut. A Valls hi ha hagut vot de càstig en tots els nivells. El PSC tindrà, ara, molt difícil recuperar els seus votants, sobretot si no es troba un líder carismàtic i compromès amb Valls. És clar que, davant aquests resultats, la Núria Segú no té cap altra alternativa que dimitir i promoure un canvi d’estratègia i plantejar una reflexió profunda. Cal que els de sempre s’allunyin i facin lloc a cares i idees noves. La Núria, amb el respecte que em mereix, ja no representa aquest canvi.

És clar que els que sempre hem defensat ideologies d’esquerra estem indignats amb situacions com aquesta. Felicito Albert Batet per haver guanyat les eleccions, però no m’agrada gens que la dreta hagi obtingut majoria absoluta. Totes les ciutats necessiten una oposició creïble, forta i responsable.

Potser cal valentia per demanar als (barons) socialistes un regeneració. Barons aquests que han contribuït, amb prepotència o no, a destrossar el partit.

Ara cal que la família socialista sigui valenta i exigeixi un debat intern intens i profund, on es pugui reflexionar sense tabús i, si escau, demanar responsabilitats.

És urgent adequar la llei electoral a la realitat. Ja n’hi ha prou que els diputats siguin alcaldables i viceversa. Estem cansats que la política esdevingui una professió, quan hauria de ser, exclusivament, un servei al país. Ja n’hi ha prou que alguns polítics es dediquin a la res publica per enriquir-se o defensar els interessos del partit, ignorant els problemes i inquietuds de la ciutadania. La política és quelcom més que una menjadora.

Cal una nova fórmula de fer i d’estar en la política. Aquest sistema està obsolet. Hem de repensar, tots plegats, el futur, per evitar que l’extrema dreta colpegi la democràcia. Amb l’actitud d’alguns polítics només guanya la frustració, el descontentament i l’abstenció.