Durant moltes setmanes ens han anat dient que aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya eren les més importants de la nostra història recent. Això és molt difícil de corroborar, perquè totes les eleccions, dins del seu context, en són, d’importants. Ara bé, és cert que la situació social i econòmica actual emmarquen un moment específic que ha fet aquests comicis especialment singulars. Així ho hem entès els electors, que hem anat a votar en un nombre força important (que no satisfactori), tot trencant una tendència abstencionista que semblava imparable.

Sobre el resultat de les eleccions, a aquestes alçades ja deveu haver llegit i escoltat, amics lectors, un munt d’anàlisis i opinions en gairebé tots els mitjans de comunicació d’abast estatal, fets per persones sens dubte força més enteses que no pas jo. No obstant això, i atenent més a una petició que no pas a un desig personal, exposaré el meu punt de vista, amb tota l’objectivitat que pugui ser capaç d’expressar.

Catalunya estrena una nova etapa política en base a un canvi que era previsible, però que ha estat d’unes dimensions que ni tan sols s’esperaven aquells que van fer servir precisament el canvi com a missatge principal de campanya.

Artur Mas ha aconseguit erigir-se en el nou president de la Generalitat. CiU ha guanyat amb una contundència extraordinària, aconseguint el suport d’una massa ciutadana que va molt més enllà de la seva pròpia base electoral tradicional. El vot a CiU ha estat un vot transversal. Per això, dir que Catalunya ha confiat el seu destí a CiU no és pas una exageració; és la pura realitat.

Parlem d’un bon candidat (que ha guanyat solidesa en el seu període a l’oposició, com ell mateix reconeix). Però també podem considerar algunes altres claus que han ajudat a aquesta victòria convergent: la conjuntura social de clara reafirmació nacional, la situació econòmica desesperada per a molts catalans i desesperant per al país (i també per a Europa i bona part del món occidental), un govern que s’ha anat desfent, amb el temps i per demèrits propis, com un terròs de sucre en una tassa de cafè i una estratègia suïcida per part dels adversaris polítics, en són alguns exemples.

Crec que CiU té al davant el repte més important que pot afrontar una força política: gestionar un país que li ha fet plena confiança. I ho ha de fer en un moment en què no hi marge per l’error, com tampoc no hi ha marge per a les polítiques excloents. CiU gaudirà d’un govern fort que haurà de defugir de la temptació de marginar la resta de forces polítiques. La fragmentació parlamentària és gran, com mai abans no s’havia vist. I la unió dels partits catalans i catalanistes és necessària per a Catalunya en un moment en què la nació s’enfronta a importants desafiaments; i CiU té la gran responsabilitat d’assumir el paper de força aglutinadora.

Tanmateix, hi ha una cosa més que també cal tenir en compte i estretament relacionada amb el que acabo de dir. El nou govern també haurà de gestionar anhels i sentiments. Sobre la seva esquena recau ara la responsabilitat de donar satisfacció al clam popular del passat 10 de juliol. Artur Mas reclamava en els darrers dies de campanya aquell esperit; volia el suport d’una part important d’aquella gent. Ja el té. Per tant, la frustració, ara, no hi té cabuda.

Pel que fa a la resta de partits polítics, reconec que he estat força temptat de fer la meva anàlisi personal de cadascun d’ells, tot valorant com han actuat durant els darrers anys, tant individualment com en coalició. I també comentant les diferents estratègies de campanya. No sé si a aquestes alçades encara val la pena que ho faci ni tampoc tinc clar si jo podré aportar-hi res de nou.

Al final de tot plegat, trobem que mentre alguns partits han mantingut el un resultat semblant al de ara fa quatre anys, tot refermant el seu missatge centrat en l’autoodi i fent bandera del nacionalisme espanyol més descarat, uns altres han millorat fins i tot els seus resultats excitant les passions més primàries de la ciutadania, i això, des de la simplicitat d’un missatge centrat en la por i el recel cap a aquell que és diferent.

Esment a banda mereix l’entrada del partit de Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència, amb uns resultats espectaculars, si tenim en compte les seves dificultats comunicatives durant la campanya, com a partit extraparlamentari que era, i els atacs ferotges de descrèdit que ha hagut de patir.

D’altra banda, el partits i coalicions que fins ara han governat hauran d’iniciar el seu procés de reflexió i transformació. En algun cas, vistos els resultats, es farà necessària fins i tot una catarsi col·lectiva i regenerativa.

Certament, hi ha molts aspectes que cal tenir en compte. I sense voler apuntar a ningú directament, a mi ara me’n vénen al cap uns quants. Podríem reflexionar sobre els líders i les seves capacitats, però també sobre les persones que hi ha a la seva ombra, de vegades gent molt vàlida, però, d’altres, elements nefastos per a qualsevol projecte col·lectiu.

També podríem fer esment a la indefinició ideològica o nacional com a tret identificatiu d’algunes organitzacions. Una indefinició que, quan s’ha volgut trencar, ha estat per a escollir l’opció segurament menys encertada, tot empenyent una part dels seus electors als braços d’uns altres partits dels quals ja veurem si algun dia tornaran.

Tant se val, al final qui decideix és la pròpia ciutadania. És ella, des de la llibertat i la responsabilitat d’escollir, qui ha de fer valer el poder que li dóna el seu vot sobirà.

Sigui com sigui, al marge d’anàlisis partidistes més o menys subjectives i molt més enllà de colors polítics i ideologies, el que realment importa és Catalunya. Els partits ja s’espavilaran. Ara és l’hora d’un nou govern que haurà de fer front al repte de dirigir el nostre futur com a catalans. Un govern que sortirà amb un saldo important al seu favor d’il·lusió i confiança. Tant de bo, en aquests moments difícils, no es frustrin les esperances que ha dipositat en ell la majoria de tot un poble.