Resulta altament gratificant, quan enmig de tanta dissort, desafecció i inseguretat, produïdes per les constants males notícies i a vegades pitjors decisions i conseqüències d’aquests últims anys, causades i provocades per la “crisi”, que permet a alguns, —molt pocs—, ser cada vegada més poderosos, en detriment d’una bona part de la societat, que es veu obligada a acceptar determinades qüestions i circumstàncies, per temor a quedar-se sense res. I no vull referir-me tant sols a la part material, —que també—, sinó a tot allò que atempta contra els drets més elementals.

Com deia, fins i tot, per qui us escriu, resulta altament gratificant, quan cerquem dates en el calendari que permeten alliberar-nos de la pressió i la tensió a què estem sotmesos constantment, per culpa de fer-nos servidors —potser inconscientment— de la comoditat; i ens deixem endur pel corrent, caient en els paranys que ens imposa aquesta societat materialista que ens oprimeix i ens fa cada vegada més esclaus del consumisme i l’hedonisme, provocant-nos a la llarga aquesta buidor i insatisfacció que tan sols ens proporcionen els “béns” materials i temporals, quan en fem un mal ús.

Durant uns quants dies, la nostra ciutat es transforma i s’engalana per festejar i homenatjar la nostra copatrona, la Mare de Déu de la Candela. Però, sens dubte, aquestes Decennals han estat reeixides i ho són, i enaltides perquè van tenir el seu inici ja el gener de l’any passat, amb motiu de la concessió Papal de l’Any Jubilar, en commemoració del centenari de la seva Coronació Canònica. A causa d’aquesta gesta, s’han organitzat molts actes religiosos i litúrgics, sent motiu de visita, pregària i pelegrinatge de molts feligresos propis i de fora de les nostres contrades. Una feliç iniciativa de la qual cal congratular-nos i una bona dada per a la història de les nostres Decennals.

Sense ànim de desmerèixer els actes festius, socials i populars, que per aquest motiu s’han organitzat, el vertaderament important és que aquests dies, i sense fer-ne gaire escarafalls, molts vallencs —i perquè no dir-ho— i gent de la nostra comarca i de més enllà se senten atrets per la solemnitat dels actes religiosos i fan que sigui un autèntic pelegrinatge, la visita a la copatrona de la ciutat, desitjant viure de ben a prop els dos actes solemnes centrals d’aquestes Festes: l’ofici solemne del dia 2 al matí i la solemne Processó Votiva de la tarda, on, de ben segur, tornarem a viure una vegada més l’esclat de fervor de les grans ocasions, que sap retre la nostra ciutat. I ho dic així, planament, convençut que així serà per pròpia voluntat popular, tot i els canvis que està experimentant la nostra societat aquestes últimes dècades —en alguns camps, dissortadament—. El cert és que aquests esdeveniments són l’expressió viva i espontània de tot un poble i ajuden a cercar i fomentar, en gran manera, els autèntics valors socials, morals i espirituals, dels quals tan òrfena està la nostra societat actual.

Com a mostra destacable, i com ja ha estat un fet destacable en anteriors Festes Decennals, els vallencs forans ha volgut ser fidels a la crida una vegada més amb aquesta ofrena perenne de la campana que porta el nom de Candela, que cridarà els fidels a la pregària diària, dominical i de festes de guardar, des de dalt del campanar, icona de la nostra ciutat. L’acte de benedicció fou el preludi del que són en realitat els actes litúrgics d’aquests dies, en què l’església arxiprestal de Sant Joan va quedar petita per acollir la munió de fidels, frisosos de presenciar aquest moment històric. Vint-i-quatre hores després, enmig d’una gran expectació, va ser col·locada i va fer el seu primer tritlleig des del seu lloc, dalt del campanar. Si no ho tinc mal entès, antigament hi teníem tretze campanes. Ara, tan sols en falten nou. Moltes gràcies i per molts anys.

En els seus orígens, moltes d’aquestes tradicions i vots de poble, eren donats per les rogatives populars per lliurar les poblacions de plagues, pandèmies, grans sequeres, etc. Avui, potser, podem donar-li —si es vol— un sentit molt més profund: ajudar a guarir la nostra societat tan feble i malaltissa de les grans plagues dels nostres dies: la injustícia, la desídia, la intolerància, la violència, el despotisme, la prepotència, l’orgull, la vanitat, la hipocresia, la corrupció i l’afany, mal ús i abús de poder. I no ens oblidem de la supèrbia, materialitzada per aquests tics de cops d’efecte mediàtics, carregats d’electoralisme, que ens tenen embadocats (…), manejant l’opinió pública com més els convé, amagant les vergonyes en falses aparences, quan, en realitat, tot és fals. L’exemple més flagrant el tenim en aquelles “crisis provocades”, que perduren en el temps i que afecten sempre els mateixos: els més necessitats i oprimits de la nostra societat més pròxima. Per aquests, no n’hi ha mai ni cinc, però, per altra banda, se’n gasten molts més desmesuradament, que es llencen, sense cap mena de profit. Valdria la pena tenir una mica més de mesura i responsabilitat, sobretot ara, amb els temps que corren. Però, és clar, s’atansen de nou les eleccions municipals i s’han d’aprofitar totes les ocasions possibles. I les Decennals poden ser un bon aparador.

No ens deixem enlluernar per aquestes extravagàncies temporals i passatgeres. Tot i que, segons diuen, s’han aconseguit alguns patrocinis, tampoc no hem de ser tant ingenus de creure que són altruistes i, per tant, tenen la seva contrapartida. Al cap i a la fi, després de Festes, de tot això no en quedarà res. I el nostre Pati tornarà aquedar a les fosques. Tan sols quedarà allò que és autèntic. Aquella llum, tènue i humil, si voleu, però serena i perenne. La llum de la Candela.

Bones Festes.