Si, en mig de tant desgavell, procurem aturar-nos i reflexionar, seriosament uns moments i ho fem de veritat, ens adonarem que, salvant honroses excepcions, avui per avui, la majoria de persones, gaudim, almenys, d’uns mínims que ens permeten anar tirant, en mig de les calamitats a què es veu immersa bona part de la nostra societat. És quan podem adonar-nos -i més ara que som tan amants de fer comparacions, sobretot d’allò que ens equipara en aspiracions, relacions i estatus- que, quasi bé sempre, però, tendim a fer-ho en sentit ascendent, ja que gairebé mai no reflexionem sense tendir a un cert hedonisme. Encara que, posant-ho a la bona part, pugui ser una legitima aspiració, per l’esforç que hem hagut de fer per aconseguir els nostres objectius, econòmics, socials, polítics. Tot i que, potser, no puguem veure totalment complets els nostres objectius i aspiracions, almenys gosem d’un cert benestar que ens permet tenir, si més no, una certa estabilitat i tranquil·litat. Això, sí, tan sols material.

Fins aquí, sembla tot legítim i, fins i tot, dins del correcte. Però, certament, i no descobreixo res de nou, tothom sap que no totes les persones i famílies, per moltes raons que ara no vénen al cas, no han tingut la mateixa sort ni oportunitats que nosaltres i, per tant, no disposen del mínim imprescindible per subsistir diàriament.

Aquestes persones no necessàriament les tenim a l’altra part de món, que també. Pot ser molt bé algun veí nostre, un amic, un parent, un conegut, que som conscients de les seves necessitats, que poden no tan sols ser materials, sinó d’afecte. Tan senzill com això. Però que, potser, en guardem molt be les distàncies, perquè aquesta relació no faci malbé el nostre prestigi social. O, simplement, perquè de l’arbre caigut tothom en fa llenya, com diu aquella dita. Per tant, en situacions de crisi i per raons òbvies, la indigència i marginació es veuen notablement accentuades i posen a prova la nostra solidaritat, primer que res, amb el més pròxim.

Gràcies a Déu, a la nostra ciutat disposem d’una entitat religiosa com és Càritas Arxiprestal, que té un ample ventall de projectes i programes solidaris destinats a cobrir els aspectes més bàsics d’alimentació, roba, vivenda, etc. Sense fer distincions de races ni religions. Per tant, una entitat religiosa al servei del proïsme.

Naturalment, l’esforç humà de tantes i tantes persones -homes i dones, totalment altruistes, amb un voluntarisme exemplar- és el que fa possible que l’aportació de la ciutadania i de les nostres institucions oficials arribi de forma immediata al seu destí, gràcies a la seva estricta vocació local. I les aportacions dels socis protectors, per la seva part, fan possible programes com l’atenció a la infància, vivenda, necessitats bàsiques de transeünts, etc.

Tota col·laboració és poca per a cobrir la gran demanda de necessitats que té plantejades aquesta entitat i que desitja cobrir més encara quan, per raons òbvies, l’actual crisi ha disparat el nivell de pobresa d’aquelles persones que han exhaurit el subsidi d’atur i que, moltes vegades, tampoc no tenen accés a cap subvenció o pensió no contributiva. Per tant, pensem que, en moments com els actuals, donant allò que potser ens sobra o no necessitem podem fer un gran servei i satisfer les necessitats mínimes bàsiques de persones i famílies del nostre entorn.

Perdoneu que faci un incís. Mentre escric aquestes ratlles, donen la notícia de la reunió de caps d’estat i de govern per parlar de la fam en el món. Em vénen al cap infinitat de preguntes que se’ls podria formular. Però n’hi ha una que és cabdal. Què costarà als contribuents tanta pompa per a assistir a l’acte de la foto de família? Diuen que fins a l’any 2015, es vol reduir el nivell de pobresa a la meitat. Però, també, durant el temps en què durarà aquesta reunió, moriran uns quants milers més d’infants en el món. Per tant, què ens gastarem en desplaçaments, estades, seguretat, protocols i banquets? I el més important, servirà de res?

És de justícia, doncs, que mostrem el nostre reconeixement i el nostre agraïment a totes aquelles persones que en el pla més pròxim, amb total anonimat, molt d’esforç, dedicació i tant d’altruisme, sacrifiquen hores de dedicació familiar per pensar i treballar pel benestar del proïsme.