Fins no fa pas massa temps, els catalans, en general, teníem una mena d’orgull interior que es veia augmentat quan des de les espanyes ens arribaven notícies de corrupcions, corrupteles i afers tèrbols i enrevessats en general. Dintre nostre, hi havia una cerca convicció envoltada d’orgull, que ens feia pensar que això, eren coses de les espanyes, que al nostre país, a Catalunya, tot era diferent i de fet, en el món de la política i les tertúlies sempre es parlava de l’oasi català; d’una mena de calma que es veia només alterada per algun que altre intercanvi d’opinions interessades entre el partit governant i el partit de l’oposició, mentre que a les espanyes, qui més qui menys s’acaba esquitxant d’escàndol en escàndol. Malauradament però, tots plegats hem despertat de sobte d’un somni complaent i ens hem adonat de cop i volta que ni som ni érem tan macos com ens pensaven, que a Catalunya patíem i patim els mateixos mals que els polítics de les espanyes i que d’una manera o altra, hem estat o hem volgut tots plegats estar enganyats enmig d’un oasi que no era tal… només romania ocult. El teixit s’anava podrint sense que ningú notés cap mena de mal olor. Hem vist com aquí no ja tan sols patim dels mateixos mals, dels mateixos pecats, dels mateixos problemes, sinó que encara ho sabem fer millor; ho sabem fer d’una forma molt més sofisticada i a més, en xarxa. Hem descobert doncs, que no hi ha res clar en aquest país nostre; hem descobert que des del primer a l’últim, ha tret favors d’aquells que han escampat la merda per tot allò que han anat tocant; hem descobert que les nostres instàncies polítiques, de control, institucions, no sabien o no volien saber que molts teixits d’aquest país nostre s’estaven podrint i hem descobert com en aquest oasi nostre, és més dur que t’enxampin robant una poma que no pas que acabis esdevenint l’estafador, el lladre número u de tota mena d’entramats. Hem descobert que potser no caldrà que se sàpiga tota la veritat d’un afer causat per un alt membre de la burgesia, perquè hi havien moltes abelles que vivien d’aquesta flor; hem descobert la poca pressa de la justícia davant d’un sonat cas d’alarma social, hem descobert que encara resten moltes coses per descobrir i caldrà esperar que tot surti a la llum i potser és això el pitjor, ja que de ben segur encara falten moltes coses que potser poden ser molt més dolentes que tot el que ja sabem. Tanmateix, també hem descobert que els nostres governants dilapiden els diners públics amb els més absurds, innecessaris i immorals informes, indignes d’un país seriós que enmig de tot plegat, es comença a moure per declarar al seu pare que ja és major d’edat i que vol viure emancipat. Però potser això, també serà un somni i enmig d’aquest femer, haurem de seguir lligats a un pare que tampoc destaca per la seva decència i seriositat.

1 Comentari on "Catalunya: El desencís"

Ramon Piera on dg., 11th oct 2009 7:19 

Molt bé Epi, estic d'acord amb tu, però per als que som optimistes de mena, tot això que està passant només serveix per tenir més arguments per tal de canviar les coses. S'ha acabat dependre d'un estat monàrquic que està podrit, ens menysté i s'aprofita de nosaltres (banyuts i pagar el beure). Per altra banda, dins d'aquesta nova República Catalana que s'està gestant s'han de canviar moltes coses, una de les més importants és el control total sobre la utilització del diner i de les despeses de les administracions públiques.
Aquest és un somni que crec que tots els catalans volem i que ens mereixem. Esperem que entre tots ben aviat el puguem convertir en realitat.