Siguem clars i procurem no divagar. Voler fer entrar la sabata amb calçador no sempre és el més correcte, ja que pot passar que, a les quatre passes, ens punxi l’ull de poll. Dit d’una altra manera i sense embuts: no serà que ens vam equivocar ja, l’any 1979 fent massa concessions en el primer estatut, i ara en paguem les conseqüències? Per aquí, crec que poden anar els trets.

Comprenc i entenc que la política no és flor d’un dia i que necessita una bona i forta mà esquerra, per anar superant totes les dificultats d’unes negociacions gens planeres. Però em fa la impressió que ens hem entretingut massa anant per les branques, amb molt de bla, bla, bla… sense anar al gra i el que hem aconseguit és posar en guàrdia aquella Espanya més rància d’“una, grande, i li(e)bre”.

Fixeu-vos fins a quin punt no mereix ni un mínim de confiança la nostra democràcia, i la tant anomenada “solidaritat”, que ja s’han posat en estat d’alerta —mai millor dit—, fins i tot, aquelles comunitats que ja tenen el concert econòmic com són el País Basc i Navarra, adduint, entre d’altres pretextos, que Catalunya, ja va perdre els seus drets l’onze de setembre de 1714, com si això ja fos una cosa inexorablement inassolible. Deixant clar, i sembla que de manera inapel·lable, que les dues comunitats esmentades són les úniques que les empara la Constitució i, per tant, no consentiran el dit “cafè per a tothom”. És clar que, si Catalunya aconseguís el concert, com és natural, caldria forçosament un altre repartiment que els suposaria haver d’ingressar més diners a les arques de l’estat. Diners que, atenent-nos al sentit comú i a la solidaritat, ja fa temps que ens pertoquen i se’ns neguen.

Cal puntualitzar, però, que CIU l’any 1979 no va creure convenient demanar o reclamar el concert econòmic, tot i que alguns membres destacats del partit d’aleshores advertiren que, a la llarga, suposaria l’asfixia econòmica i financera per Catalunya. I ara el Sr. Mas sembla voler canviar —tan sols sembla, de moment, temps tindrem per comprovar-ho— el signe d’aquest error històric.

No sóc jurista, però hi ha una cosa que em crida l’atenció, que des del punt de vista profà, i crec també que en bona lògica no s’entén, tot i no gaudir el nostre país dels seus drets forals, avui encara segueixen vigents determinades lleis del Dret Foral Català. Aquell dret que va ser pioner, en molts aspectes, a l’Europa de l’època. No és una contradicció? I, en certa manera, no podria ser una forta raó de pes, per fer valer els nostres drets?

Comprenc que no és tasca fàcil, però del que sí que n’estic segur és que han de veure en nosaltres una actitud ferma i decidida, deixant ben clar i català què som, qui som i què volem; aparcant tota submissió i responent com cal a tota actitud d’humiliació, cap al nostre poble, encara que s’inventin un altre 23-F. Que, al meu entendre, van saber rendibilitzar suficientment, anestesiant certes veus reivindicatives, per temor a represàlies.

Per tant, cal aclarir conceptes: “concert econòmic o pacte fiscal” són dos conceptes diferents, que tenen resolucions molt diferents, que canvien substancialment els plantejaments a l’hora de negociar. Però, sobretot, a l’hora de posar-ho en pràctica. Ha arribat l’hora de no fer més concessions estèrils. Estèrils, s’entén, pel nostre país. Pensin que som molts a Catalunya que recordem els pactes puntuals que van fer amb el PSOE. Cosa que em sembla correcte. Però que, després, amb els pactes del Magestic, signaren amb llum i taquígrafs per tota la legislatura; i que, tot allò que es va aconseguir la primera, en la segona, amb majoria absoluta del PP, vam retrocedir més del que es va aconseguir en la primera. Però CIU els va seguir donant suport tota la legislatura (?…). No obstant això, i fent exercici democràtic, és just felicitar els guanyadors i desitjar-los els millors èxits en les tasques de govern. Per tant, crec que val la pena atorgar-los un vot de confiança, sempre i quan facin honor a l’honestedat, a l’abnegació, a l’eficàcia, l’actitud de servei, sense prepotència; sabent governar, des de Catalunya, per Catalunya i sobretot, fent prevaler per damunt de tot els interessos del nostre país, declinant tota temptació de creure que el que és bo pel partit forçosament ha de ser bo per Catalunya. Tant sols així aconseguiran renovar el vot de confiança que els hem atorgat.

Que ningú no s’enganyi al creure que tan sols m’he referit a temes i conceptes identitaris. És l’excusa que poden posar alguns. No en tingueu cap dubte que, resolent aquest problema de fons, guanyarem en autoestima i resoldrem amb escreix els problemes històrics d’asfíxia econòmica i financera que pateix el nostre país.

Bon Nadal.