La vida por delante és l’obra amb què Josep Maria Pou ha convençut a Concha Velasco perquè, a punt de complir els setanta anys, pugi a l’escenari a donar vida a una exprostituta jueva, supervivent d’Auschwitz, que acull en un petit pis de París els fills que altres companyes no poden tenir-ne cura. Els fills de puta, com diu un dels protagonistes.
El text prové d’una novel·la de Romain Gary (1924-1980), amb la qual va guanyar el premi Goncourt el 1975 utilitzant el pseudònim d’Emile Ajar. De fet, no es va saber que era ell i que, per tant, es convertia en l’únic autor guardonat dues vegades fins i tot després de la seva mort. Pou, que ja ha passat de ser un excel·lent actor a, a la vegada, un excel·lent director, ha partit de l’adaptació teatral de Xavier Jaillard que ja va funcionar prèviament a França.
És una obra muntada i pensada perquè Concha Velasco demostri, una vegada més, que està en plena forma, sense estridències, sense caricatures poc creïbles. Dóna vida a Madame Rosa, sabent passar de l’humor a la tendresa amb aparent facilitat i donant un ventall de registres que li serveixen per lluir-se- I el públic, fidel com pocs, ho reconeix. Veure el Teatre Goya amb tothom a peu dret, aplaudint durant cinc llargs minuts, no deixa indiferent a ningú. És aquesta capacitat per comunicar-se que és tan difícil de definir i explicar. Sense intermediaris, sense artificis, simplement de manera natural.
L’obra està basada en la relació d’ella, l’exprostituta que s’ha fet gran i comença a perdre forces, amb Momo, un jove de disset anys (encara que Madame Rosa fa veure que té catorze, per no quedar-se sola) i que és el darrer dels nens que ha anat cuidant durant anys. Educat en la religió musulmana, tal com havia demanat el seu pare al deixar-li, amb una extrema sensibilitat, va creixent a través de les preguntes de la vida: el sexe, l’amor, les creences… El joc dialèctic entre els dos personatges serveix a l’autor per posar sobre la taula temes tan importants i tan tristament vigents com la necessitat de la multiculturalitat, el respecte per les altres religions o, fins i tot, l’eutanàsia.
El pes, l’equilibri, el dóna Carles Canut interpretant, com sempre, de forma magistral, el Doctor Katz, que té cura de l’heterodoxa família. El petit paper que fa José Luis Fernández, pare del jove que reapareix després de molt temps ingressat en un psiquiàtric per haver matat la mare, és correcte, Sens dubte, el gran encert de Pou és l’elecció dels actors.