És ben curiós aquest mes de desembre en el que vivim, doncs, els dies grisosos, els arbres ja gairebé despullats de les seves fulles i l’absència quasi generalitzada de verdor, contrasten de forma quasi irònica amb els carrers engalanats i ben lluminosos, senyal d’unes festes que ja tenim al damunt. A tot això, s’hi afegeix també el contrast de més d’una ànima que se sent enmig d’aquests gèlids paisatges ben tristona en el caminar diari i el mig esbojarrament de moltes persones per omplir i ben omplir els sarrons de les compres, massa vegades, coaccionades per unes campanyes comercials ben agressives i estudiades per tal que el consum esdevingui precisament el més compulsiu possible.

Hi ha, però, altres realitats que potser es queden en el punt mig de tot plegat i que enllaçarien, potser més, en el grup de les ànimes tristones, que a la grisor del temps i el fred cada cop més penetrant, hi uneixen un present personal que els és ben advers, donada aquesta cruel realitat en la qual estem immersos; realitat aquesta, en què les persones cada cop interessen més, en contraposició a uns números i balanços financers que són el que realment importa a aquells que escollim amb els nostres vots i als quals mai no podrem escollir. Decideixen que, per tenir credibilitat, no han de tocar pas el seu palau, sempre ben fornit i enllumenat i, en canvi, sí que poden tocar allò que més ajuda a viure en el present als més desgraciats de la cadena humana que conformen la societat i el futur d’aquells que cada dia s’han hagut de llevar a toc de despertador i rendir a cop de xiulet.

Mentrestant, enmig d’aquest panorama, d’aquesta plaça pública plena de penombres, uns quants ompliran i ompliran les seves bosses, que seran ben aviat element decoratiu de tants i tants contenidors, que alhora, seran inspeccionats pels més desheretats d’aquesta terra nostra. I per moltes finestres, mentre els uns remenen la falsa felicitat dels altres, sonaran cançons d’un messies que diuen que va ser nat un “vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum”.

Abans, però, que tot això passi i la minoria acabi farta de tant menjar que ja no sabran on posar, prendrà possessió com a president de la Generalitat, l’home que ens farà, aquest cop sí des de Palau, el discurs nadalenc institucional. No sabrem quants els seguiran, perquè això de la televisió ha esdevingut un terreny inescrutable de canals, on no se sap on triar, però que les estrelles l’il·luminin davant un esdevenir ben complicat que, entre tots, haurem de fer millor.