Decididament, a l’Estat Espanyol tenim uns polítics que demostren dintre la seva malícia, dividir-se en dues parts, totes elles marcades, per la malícia.

Per una banda, ens trobem amb els que governen, és a dir, els nomenats per Zapatero, que després de permetre tant ells com a les diferents comunitats autònomes, llençar els diners tal i com van voler i que fins i tot, van trobar bé els números de l’anterior tripartit abans de les eleccions, ara tenen la santa barra, de demanar als representants del nostre país, és a dir, al Govern de la Generatitat sorgit de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, no reduïr en un deu per cent el dèficit de la Generalitat, que és el que primer demanaven, no; ara demanen un vint; una xifra que està clar que és inassumible, no només per la Generalitat sinó per qualsevol administració que tingui clar, que les persones estan per davant dels números clars i freds. A més a més, de la manera que ho han plantejat, conviden, tal i com així ho va expressar el Conseller d’Economía del nostre govern, a maquillar els números. És a dir, a convertir-nos en una mena de Grècia; vostès intentin rebaixar un deu per cent del deute i ens presenten, que nosaltres després ja ho presentarem a Europa, una rebaixa del vint per cent i així hi guanyem tots.

No seré jo el qui defensi ni aquest govern ni cap altre, però el que està clar és que s’han proposat fer la pinça al govern de Catalunya i per extensió als seus ciutadans, ja que si la rebaixa del deu per cert està ja portant molts mal de caps per quadrar els pressupostos a hospitals, escoles, universitats i en general, tot alló que comporta una despesa pública, imaginint-se intentar anar a per un vint per cent; seria condemnar els nostres ciutadans a tenir els mateixos drets socials que un Somalí, amb perdó d’aquests darrers.

No senyors, el govern i així sembla que ho està fent, s’ha de posar ben fort davant aquesta actitud maniquea que prové d’Espanya. No pot permetre més que després de quedar-se en concepte de solidaritat un deu per cent del que generem, encara vulgui que els ciutadans del nostre país perdin més drets socials per tal de que en d’altres territoris continuin tenint el dentista gratuït o que només per treballar tres mesos al camp, cobrint la resta de l’any una subvenció. La generositat, la solidaritat ha de tenir un límit clar i aquest ja és hora que el marquem nosaltres els catalans.

I tot plegat, senyores i senyors, ens arriba enmig del discurs de dreta a esquerra, que tots els mals d’Espanya són culpa de les comunitats autònomes -llegeixi’s Catalunya- mentre que Espanya continua pagant amb favors funcionarials i de consells d’administracions diversos, els favors prestats a la causa estatal, negant-se a aprimar-se i duplicant serveis i institucions. Està clar, més que mai, que si no ens acabem separant d’aquest dragó de diversos caps, acabarem socorrimats amb ells.

Cornuts, pagadors del beure i denigrats.