De vegades, quedar amb algú per a prendre un cafè, no és més que una excusa per a relaxar-se durant uns instants, desconnectant per un moment de les rutines diàries, o bé complementant els dies de merescut descans. Un cafè i uns minuts de distesa conversa, es poden convertir quasi en una necessitat, en un sa exercici per a permetre al nostre cervell de distreure’s de les tasques habituals, o dels deures que per sorpresa acostumen a sorgir durant el cap de setmana; tancats en un cercle format per amics, companys o per desconeguts, ens entreguem amb total franquesa, tot comentant les notícies del dia amb cordialitat, aportant les reflexions individuals en forma d’opinions personals, amb els sempre venerats matisos humorístics, per a acabar de donar el to adequat a l’ambient distès cercat. És potser una forma de relació social d’uns éssers, els humans, que no deixem de ser, més enllà del nostre esperit individualista i competitiu, éssers que depenem de la societat que creem entre tots.

I aprofito un moment en què un contertulià està reprenent el tema de la crisi econòmica i les repercussions laborals, documentant-nos amb les darreres dades publicades al respecte, per a introduir la cullereta en el meu tallat, i moure-la enèrgicament per tal de forçar la dissolució del component edulcorant prèviament afegit. I, en alçar la vista per tal de no perdre detall de tota la gesticulació que guarneix l’exposició, descobreixo amb ensurt que la cara d’un dels companys ha canviat clarament, restringint el seu angle de visió i centrant-lo en la meva modesta persona, amb els ulls oberts com a plats i les celles alçades, adoptant la posició corporal corresponent a la pregunta formulada sense paraules: però què diantre fas? La cullereta es queda immòbil un instant, mentre repasso mentalment allò que estic fent, sense deixar de mirar el meu company de cafès, alçant jo també les celles però en perfecte sincronisme amb els muscles, que s’eleven al tombant del cap, adoptant la posició corresponent a una nova pregunta expressada corporalment: però, què passa? Què he fet ara? Alguns dels nostres companys, anònims a la nostra particular conversa silenciosa, estan comentant amb estranyesa la passivitat de sindicats i oposició front a una situació tant crítica i, per no trencar el fil de tant interessant discussió, el meu company abandona la comoditat de la seva cadira, aixecant-se discretament per a rodejar el grup i poder així dirigir-se a mi a cau d’orella per a explicar-me, ja amb paraules, els motius de la seva preocupació envers a la meva persona.

I, mentre em poso el dit a l’orella per mirar de calmar-me la coïssor provocada pels crits del meu estimat company, abocats directament en el meu sofert canal auditiu, començo a entendre els motius de la seva preocupació. Jo li responc, mirant de calmar-lo, que no, que no estic boig. Li explico que he deixat d’endolcir el cafè amb sucre, per mirar de reduir la meva ingesta de calories diària, substituint el sucre per additius edulcorants no calòrics, com la sacarina. I afegeix: “Però, és que no ho saps? Jo pensava que havies estudiat química!” En aquell precís instant em sento ferit, però la curiositat pot més que l’orgull. Intueixo els arguments que el meu protector farà servir per a justificar la seva preocupació, però el deixo fer mentre organitzo les meves idees i miro de preparar una resposta prou breu però contundent. Efectivament, sembla ser que ha sentit a parlar d’un rumor que fa referència a la sacarina, advertint del seu caràcter cancerigen. El tranquil·litzo tot explicant-li que aquest rumor fa més de trenta anys que circula, i que encara està pendent d’una confirmació científica objectiva, que segurament no arribarà mai.

Constantin Fahlberg era un químic de reconegut prestigi, que havia dedicat bona part de la seva vida professional a l’estudi de les condicions productives i dels procediments d’elaboració del sucre. El seu prestigi el va portar fins a Nova York on, l’any 1877, signaria un contracte amb la companyia importadora de sucre William H. Perot & Co. Aquesta companyia tenia un litigi obert amb el govern dels Estats Units, a causa de 712 sacs de sucre Demerara que havien estat retinguts, ja que els agents del govern sospitaven que aquesta partida de sucre havia estat acolorida artificiosament, per tal d’aconseguir impostos d’importació més favorables. El sucre Demerara és un tipus de sucre no refinat (sucre bru, també anomenat sucre roig o cru), que es presenta en forma de grans i cruixents cristalls de color groc. Fahlberg va demostrar, durant la seva acurada investigació, que el sucre no havia estat manipulat. Entretant, l’inici del judici, en el qual havia d’exposar les seves conclusions, es va retardar. Això li va donar l’oportunitat, fins la tardor de l’any 1878, de continuar col·laborant amb el professor Remsen, de la universitat Johns Hopkins (JHU) de Baltimore, que havia cedit els seus laboratoris per tal què Fahlberg pogués realitzar la seva investigació. I allà va ser on es va dedicar a un camp d’investigació aparentment aliè a la seva experiència amb el sucre; però realment, i sense saber-ho, no estava tant lluny del seu camp d’experiència.

Tot va ser fruit, una vegada més, d’un cúmul de casualitats que confluïren entorn a la persona adequada. Mentre Fahlberg estudiava els productes presents en el quitrà del carbó d’hulla, un dia, es va adonar, que algun dels productes obtinguts era tremendament dolç. Va separar el producte i el va estudiar per tal de determinar la viabilitat de la síntesi. Va aconseguir la patent del producte en diversos països, registrant-lo amb el nom de sacarina. Aquest nou producte, que es podia obtenir sintèticament, suposava un seriós competidor del sucre, cosa que provocà, des d’un bon començament, l’aparició de rumors interessats que desaconsellaven la utilització d’aquest substitut del sucre natural. Es va comercialitzar com a edulcorant per a la elaboració de begudes refrescants, per a la elaboració de productes per a persones diabètiques i per a la fabricació de pasta de dents, entre moltes altres aplicacions, ja què no només és entre 300 i 500 vegades més dolça que el sucre, sinó que, a més, és una substància que no s’adhereix a la placa dental ni interactua amb les colònies bacterianes bucals per a provocar l’aparició de càries. El seu ús es va generalitzar durant la primera guerra mundial, davant l’escassesa de sucre, convertint a Fahlberg en un home ric, mentre el professor Ira Remsen reclamava la coautoria del producte.

L’any 1960 la polèmica es va revifar quan uns estudis afirmaven que la sacarina era un carcinogen. L’any 1977 uns laboratoris publicaven els resultats dels seus estudis, afirmant que els casos de càncer de bufeta urinària es disparaven entre les rates de laboratori sotmeses a una dieta a base de sacarina. No obstant, aquells laboratoris no van mencionar els estudis fets amb altres substàncies, que provocaven el mateix efecte sobre les rates, però que no es donava en cap altre animal de laboratori; la causa real d’aquest efecte sobre les rates, està en el sodi present en alguns productes (com la sal de cuina), que les afecta especialment, obligant a augmentar l’acció cel·lular reparadora en la bufeta, provocant, després d’exposicions molt llargues i concentrades a productes rics en sodi, l’aparició de càncer. En aquest cas, el comportament orgànic de les rates és particular d’aquest animal, i els resultats de l’estudi no poden ser extrapolats al comportament orgànic d’altres animals ni al de l’ésser humà. D’acord amb l’Agència Internacional d’Investigació del Càncer, com a part de la Organització Mundial de la Salut, “la sacarina i les seves sals varen ser degradades del grup 2B, possible carcinogen per als humans, al grup 3, no classificable com a carcinogen per a humans encara que existeix prou evidència de que és carcinogen en animals per un mecanisme que no involucra l’ADN, que no és rellevant per als humans a causa de les diferències crítiques entre espècies en la composició de la orina”.

De tota manera, aquest rumor sorgit de la lluita de poders entre fabricants de sacarina i els productors de sucre, amb una antiguitat de quasi 40 anys, ha aconseguit de sobreviure a la evidència pràctica de més de cent vint anys d’ús. Sempre ens queda la desconfiança natural sobre els productes artificials, responsables de tots els nostres temors, justificats de vegades. Veig com el meu amic torna a ocupar silenciosament el seu lloc en un cercle contertulià improvisat amb el semblant seriós, mentre es va informant del decurs del debat sobre causes i solucions per a una crisi tant preocupant com aquesta, de la que tots en som testimonis directes. El temps és certament relatiu, i passa molt ràpid, especialment quan el moment és agradable; així doncs, amb les tasses ja buides damunt la taula i una vegada solucionats els principals problemes d’aquest món, el grup únic s’esbocina en petits nuclis de discussió que s’allunyen i es dilueixen, confonent-se finalment les veus amigues amb el soroll de la normalitat, desapareixent.