La vida és un misteri. Amb això tots hi estem d’acord quan no ens posem d’acord amb les vicissituds de l’existència.

Efectivament, moltes coses ens sobten; i les que ens sobtaran…

Estímuls, experiències, sensacions, pensaments, somnis i expectatives abalançant-se a l’interior de la nostra ment. Esdevenen una constant amb la qual hem de conviure.

Segurament, aquests inputs són els que fabriquen el que anem esdevenint. Una realitat pròpia, personal i intransferible, a la mida dels nostres encerts i fracassos, les nostres pors i aquelles victòries en forma d’atreviment; tot ben amanit pel raig atzarós de la providència, les influències externes, la força de les coartades amb què mirarem d’autoconvèncer-nos que no hi hem pogut fer més i el context que ens acull.

Nosaltres som molt, i molt poc alhora.

Tenim tendència a creure que el pitjor ens passa únicament a nosaltres i que la fortuna sempre mostra la seva dentadura perfecta als altres. I ni l’empenta brusca de les greus desgràcies que ocorren diàriament al món atenua aquesta impressió.

Això s’anomena instint de supervivència: ens col·loca en el lloc preferent de la vinyeta, i tot allò que sigui aliè al nostre entorn, per molt solidaris i bones persones que ens creiem, estarà inexorablement destinat a un paper secundari.

Serà important (vital), per tant, saber relativitzar i prioritzar els fets.

La vida, com la resta de jocs, té unes normes estipulades. Un esborrany bàsic esmenat pel matís dels anys i el toc subjectiu que li vulguem donar.

Normes, això no obstant, al cap i a la fi.

L’aprenentatge, el creixement i la pràctica del mètode prova-error ens van mostrant el camí a mesura que anem fent trajecte. La rotació des de sobre els propis passos estant serà la més efectiva previsió que ens podem permetre.

Tot plegat és una successió de pèrdues i guanys…

En créixer el nen perdem la innocència; quan abandonem l’adolescència s’evapora el creure’ns immortals i hem d’aprendre ja a gestionar projectes i risc; i posteriorment aniran caient pel recorregut frescor, lleugeresa, despreocupacions, un cor íntegre, un xic de salut, irresponsabilitats, somnis de grandesa, somnis personals, somnis de coses materials, i tantes i tantes altres coses extraviades…
A canvi, però, anem cobrant molts altres elements. Anirem recollint en el cabàs de l’edat experiències, amistats, paisatges, moments, família, sorpreses, motivacions i canvis de rumb inesperats que ens proporcionaran aquell aire fresc petant a la cara que hem descobert ser tan anhelat.

La parafernàlia de l’existència no és, al capdavall, res més que economia, doncs… Economia de les emocions.

Un balanç basat en guanys i deutes. I l’important no serà el benefici final, sinó l’actiu que la suma d’operacions pugui dibuixar durant el transcórrer en la nostra consciència.