Els ponts laborals com el del passat cap de setmana són propicis per a les trobades familiars i d’amics i, en conseqüència, a les llargues sobretaules. En una d’aquestes, va sortir el tema de l’educació al nostre país, que tanta polèmica ha generat els darrers temps. És evident que hi ha en marxa tot un procés de renovació del sistema educatiu, especialment des de la introducció dels ordinadors personals a les aules.

Com sempre, hi ha promotors i detractors de la iniciativa, però especialment de la forma com s’ha dut a terme, possiblement de manera un xic precipitada. Ja vaig escriure en un article anterior la meva opinió que cal posar al dia l’ensenyament i, per tant, esmerçar-hi els mitjans tècnics que calgui, però també que no hi ha ensenyament sense esforç personal. Per tant, no hi insistiré.

Ben aviat la discussió -amical, això sí- va derivar vers aspectes més de fons que no pas de mètodes, tant de l’escola pública com de la privada. Dos dels pares varen dir que porten els seus fills a una escola especial per evitar que rebin una educació “imposada i competitiva” i que, en canvi, estan a favor de promoure els valors personals de l’infant, estimulant-lo a descobrir per ell mateix aquelles coses que li interessen, en les quals -diuen- fa grans progressos d’acord amb la seva edat. Tot seguit vaig adonar-me que es tractava d’una filosofia contrària a la “oficial”, sense programes educatius i posant en primer terme la relació de l’alumne amb el seu entorn. Fins hi ha pares que renuncien a l’educació en escoles i la fan ells mateixos a casa. La filosofia em va semblar correcta en ella mateixa, però al meu entendre pot tenir greus “efectes col·laterals”.

No cal dir que aquesta mena d’escoles privades -segons varen dir, estan proliferant a Europa- no són aptes per a totes les butxaques. Però no és aquest l’aspecte principal. Hi ha valors en l’escola “normal” que, conscientment o no, es deixen de banda, com, per exemple, les relacions amb altres nens i nenes de la seva edat. Crec que és un greu error posar els infants en una mena de bombolla que els aïlla de l’exterior amb l’excusa de donar-los una educació “perfecta”. Sens dubte, els pares tenen tot el dret a donar als seus fills l’educació que consideren més convenient, sense imposar res, sense continguts ni coneixements mínims d’acord amb l’edat. Potser sí que un nen o nena que no llegeix encara als cinc o sis anys recuperarà el temps “perdut”(?) així que en senti la necessitat. Conec molts casos d’alumnes que varen deixar els estudis per manca de motivació i després, quan han entrat a la societat, s’han adonat de l’error, han cursat carreres i s’han tret títols universitaris amb qualificacions excel·lents.

El problema, per a mi, és un altre. L’escola és un reflex de la societat i, per tant, els pares dels “nens-bombolla” possiblement no estan només contra el sistema educatiu sinó contra el model de societat i es basen en la idea roussoniana de la bondat natural. Però la realitat no és aquesta. Tots nosaltres -també els infants- vivim en una societat diversa, sovint complexa. A les nostres escoles hi conviuen infants de llengües, cultures i races diferents. Això no sol representar un problema per a ells, al contrari; i quan sorgeixen conflictes han d’aprendre a conviure en la diversitat, a respectar, i compartir i a resoldre els problemes que aquesta diversitat comporta.

La pregunta és: Què passarà amb aquests nens educats entre cotó fluix, sense imposicions, en el moment que hagin de fer front a aquesta societat? Desconec com han evolucionat els alumnes de l’escola de Summerhill, a Anglaterra, que ja fan anys va ser pionera en aplicar el sistema i en la qual es basen les escoles de què parlo. Però una cosa és certa: a la curta o a llarga els nois i noies que en surtin hauran d’entrar a formar part de la societat on han de viure. Aleshores poden passar dues coses: que es converteixin en perpetus rebels desplaçats i segueixin rebutjant-la o que es trobin sense la preparació adequada el dia que -posem per cas- vulguin entrar en el món laboral.

Són moltes -moltes!- les coses que caldria canviar en el sistema educatiu i en la mateixa societat, però no crec que sigui aquest el camí més adient.