Evangelitzar és portar al món la bona notícia de Jesús. Hi ha persones que temen que sigui imposar a d’altres una cultura, una fe, una forma de pensament. No és cert. No es tracta d’imposar res, sinó de fer conèixer, amb l’exemple i amb un diàleg amable, el tresor que representa la doctrina de Crist.

No és un caprici, o un desig poc respectuós de fer prosèlits amb la intenció d’augmentar el grup, com si fos un negoci en el qual es tracta de millorar contínuament les dades de la producció o els dividends. Es basa en una cosa tan humana com compartir el que un té quan pensa que és bo. I a més respon al manament de Crist que, el dia de la seva ascensió, es va pronunciar així davant els Apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (Mt 28,19-20).

El mateix Jesús que va corregir els seus deixebles quan li van proposar que plogués foc del cel sobre un poble infidel, demana que el seu missatge diví sigui portat per tot el món. Un cop més, aquí es troba la diferència entre imposar i proposar, que, afortunadament, l’Església té molt clara.

El concili Vaticà II va contribuir a fixar amb rotunditat la llibertat de les consciències amb el seu Decret sobre la llibertat religiosa. Ningú no pot imposar les seves creences als altres, res no justifica les guerres de religió ni les pressions o les coaccions en aquesta matèria. La consciència de cadascú és l’àmbit més sagrat que hem de respectar.

El mateix Concili es va adonar, això sí, analitzant la societat del segle XX, que era necessari un replantejament de la relació entre l’Església i el món contemporani. La necessitat venia dels canvis extraordinaris produïts en les últimes dècades. Pensem en els avenços de les ciències i de la tècnica, que per a alguns han suposat la temptació de pensar que la nova civilització podria prescindir de Déu perquè s’explicaria per ella mateixa. Això no obstant, l’experiència d’aquest mig segle últim mostra amb claredat meridiana que la ciència té les respostes penúltimes, però no les últimes sobre la condició humana. És capaç de respondre molt bé al com, però no al perquè. Per què naixem? Per què vivim? Per què morim?

L’experiència ens ensenya que, a Europa, un cop caigudes les grans dictadures —el feixisme, el nazisme, el comunisme— es va imposant el que el Papa ha anomenat «la dictadura del relativisme», la víctima de la qual és la veritat mateixa. Les noves formes de pensar, i a vegades les formes de no pensar, inspiren i sostenen una existència viscuda «com si Déu no existís».
Davant d’aquest allunyament pràctic de l’experiència religiosa, primer Joan Pau II i ara Benet XVI han fet una crida a una «nova evangelització», de la qual m’ocuparé en el proper comentari. És una necessitat que ens implica a tots.