Hi havia una vegada un gosset ben boniquet, que cada dia, a la mateixa hora, postura i indret, somiava amb pomes; però no eren pomes situades a la fruitera de la casa que l’acollia, ni tan sols pomes al terra tocant el pomer; no, eren pomes que queien del cel; i el gosset, en el seu repetitiu somni, sempre saltava i botava, com volent acariciar el cel, per veure si, amb el seu morret i la boca ben oberta, podia agafar alguna d’aquelles pomes, que estaven sent víctimes de la llei de la gravetat. Malauradament, cada dia, quasi bé a la mateixa hora i de la repetitiva mateixa manera, el gosset es despertava i poc remenava la cua, ja que, en els seus somnis, cap dia no havia pogut agafar cap ni una d’aquelles pomes que queien del cel. A més a més, aquelles pomes amb les quals el gos tant somiava, tenien sempre una mateixa característica: eren pomes d’aquelles verdes, d’aquelles que semblen sorgides d’una paret d’aquelles revistes de decoració i que ens presenten aquesta coloració com una coloració de moda; pomes d’aquelles, no tan envellutades al gust com les vermelloses i de gust més aviat tirant cap a àcid. El pobre gosset obria, doncs, els seus ullets llagrimosos i, amb la cua mig entre cames, anava a saludar el seu amo, que cada dia, a la mateixa hora quasi bé i de forma ben bé repetitiva, somiava que queien bitllets del cel. No eren bitllets qualssevol; eren bitllets de cinc-cents euros. No estaven tirats al terra de l’habitació, no; no estaven ingressats a cap llibreta ni a cap caixa negra ni compte suís; eren bitllets que queien del cel, empesos pel bufar suau d’un vent desconegut; vent que no pertanyia ni al món del pagés ni al món del mariner. I l’amo del pobre gosset, sempre en el seu somiar, dempeus, saltava i saltava tot intentant desafiar les lleis de la física corpòria, tot intentant agafar ni que fos algun d’aquells bitllets tan grans. Malauradament, però, l’amo del pobre gosset, cada dia, quasi bé a la mateixa hora, es despertava amb la moral una mica caiguda i els ulls lleganyosos, i anava a saludar el seu pobre gosset per començar així un nou dia.

Més enllà, en un edifici proper, hi havia un polític que ni vivia ni dormia, malvivia tot somiant en vots; vots d’aquells que no queien del cel, sinó que calia anar a demanar-los als mercats municipals, a les entrevistes més diverses i publicitats repetitives entre d’altres. Calia demanar-los a un poble cansat d’ell i de tots els de la seva classe, d’esperances incompletes i confusió generalitzada, vots que no queien del cel, però que tampoc, potser, no arribarien mai de cap altra manera.