El 22 de desembre de 1902 un seminarista va escriure al dietari espiritual que portava: «Senyor Jesús, m’humilio fins la pols davant teu. Mira que miserable que sóc: m’ho fas palpar amb la mà cada dia… Em penedeixo, i estic una altra vegada distret…» Aquest seminarista era Angelo Roncalli, futur papa Joan XXIII.

Uns dies més tard, l’1 de gener de 1903, es trobava en la circumstància en què també ens trobem nosaltres ara en iniciar un nou any. I llavors va escriure: «He vist la primera llum de l’any. El consagro al cor amorós de Crist, perquè sigui un any veritablement fecund per a mi en bones obres, l’any en què em faci sant de veritat.»

Aquest és també personalment per a mi el desig amb què començo l’any 2011 i m’agradaria que fos també el de tots. Any Nou, vida santa, vida de cara a Déu, que no treu res, sinó que ens ho dóna tot, començant per l’íntima felicitat que es pot tenir en aquesta vida.

Qui no recorda l’emoció amb què des de nens hem viscut les festes nadalenques i el començament de l’any? Després l’experiència ens ha ensenyat que l’alegria és efímera si no es construeix sobre bases sòlides. Hem brindat, però els brindis no es poden prolongar, hem saludat l’any menjant raïm i amb focs d’artifici, però després arriba la realitat de la vida de cada dia.

I què fer llavors quan la rutina reclama el seu paper en la nostra existència, i quan els problemes, agreujats per la crisi, truquen a la porta? Hi ha respostes que fan referència a la nostra actitud davant el que ens passa, però sobretot hi ha una mà que se’ns allarga des de dalt perquè no ens sentim mai derrotats.

«L’home» —diu Benet XVI— «aspira a una alegria infinita, voldria plaer fins a l’extrem, voldria l’infinit. Però on no hi ha Déu, no se li concedirà, no pot donar-se. Llavors l’home ha de crear per ell mateix allò que és fals, el fals infinit.»

El Papa fa referència a alguns mals de la nostra època i els concreta, a tall d’exemple, en el consum de drogues, que es prenen per a aixecar el cap en l’existència que un porta i el que fan és destruir la persona. Són remeis que enganyen, com si algú demanés socors perquè s’està ofegant i els qui són al seu costat, en comptes de tirar-li un cable li llancen una pedra.

El meu desig per al 2011 és que trobem l’assossec necessari per a reflexionar sobre la vida per a poder apreciar-la en el seu veritable sentit i conduir-nos en conseqüència. En aquest camí trobarem Déu que ens espera per a caminar, com a Emmaús, al nostre costat.