El segon manament de la llei de Déu ens mana no prendre el nom de Déu en va. Aquest nom sant de Déu es respecta invocant-lo, beneint-lo, lloant-lo i glorificant-lo. Això m’ha evocat un record que tinc molt gravat a la memòria: un dia d’excursió per les muntanyes del Montnegre, quan ja tornàvem cap a Sant Celoni, vam veure una gran masia que en temps antics devia haver tingut força vida. En una de les seves parets i en un lloc molt visible, unes rajoles grans animaven a qui les llegís a parlar bé, a no blasfemar i a lloar Déu amb un bon vocabulari. Per contrast, a les nostres terres veiem com n’està, de difosa, la pràctica de la blasfèmia, tant referida al nom de Déu com a la sagrada Hòstia, si bé és cert que molta gent ho fa sense pensar-hi i sense una especial mala intenció.

Penso que un cop més queda clar com les coses que són dolentes són, alhora, lletges. Aquesta percepció tan corrent en la vida ordinària té un fonament filosòfic, ja que entre les propietats de l’ésser hi ha la bondat i la bellesa, i entre elles hi ha relació i una certa reciprocitat: la majoria de coses que tenen com a qualificatiu moral la maldat són també lletges, no gaudeixen de la bellesa. Així, la blasfèmia no és tan sols un pecat greu per la seva naturalesa, ja que implica renegar de Déu, sinó que des d’un punt de vista humà suposa també una gran falta d’educació i fereix les persones que escolten aquestes paraules i que han de suportar que una cosa que s’estima —Déu i el seu nom i la seva honra— es vegi blasmada.

Molts tindreu l’experiència d’haver viatjat a altres països del món o d’haver parlat amb gent d’altres contrades que ens visiten, i haureu comprovat com aquesta pràctica de la blasfèmia, per sort, no és cosa freqüent arreu del món. Això vol dir, per desgràcia, que sí que ho és a casa nostra. Procurem honorar Déu amb el nostre vocabulari i, si sentim alguna blasfèmia, demanem a la persona que així s’expressa que, per favor, ho eviti: tots hi sortirem guanyant donat que en la gran majoria d’ocasions es diuen sense el desig exprés d’ofendre Déu. I, si més no, aprofitem aquestes tristes ocasions per a fer un acte d’amor a Déu dient potser en el nostre interior un jaculatòria. És el que faríem si una persona estimada —la nostra mare, per exemple— fos ofesa injustament.

També contempla aquest manament, encara que és cosa més infreqüent, el jurament en fals i el perjuri. En el primer cas s’invoca Déu, que és la mateixa veritat, com a testimoni d’una mentida; en el segon, es fa una promesa sota jurament, amb intenció de no complir-la. Tots són pecats greus contra Déu, que sempre és fidel a les seves promeses.

Siguem també nosaltres fidels als nostres compromisos i lloem sempre Déu amb allò que els nostres predecessors anomenaven «la bona parla».