George Weigel, biògraf de Joan Pau II, diu del Sant Pare que pensava que els horrors del segle XX —nazisme, comunisme, racisme, nacionalisme, utilitarisme— naixien d’una concepció defectuosa de l’home, i que l’home només es troba a ell mateix a través de Crist, segons una idea del concili Vaticà II que ell mateix havia impulsat.

En el meu comentari anterior ja vaig exposar que aquest «gegant de la nostra època» era, al mateix temps que un home molt actiu, un veritable místic, que confiava en el poder de la pregària i mantenia un diàleg constant amb Déu en el seu interior.

El postulador de la seva causa de beatificació, el polonès Slawomir Oder, relata algunes anècdotes relatives a aquest tema que mostren fins a quin punt la pregària personal l’il·luminava en el camí a seguir abans de prendre algunes decisions.

Un dia, quan preparava el document Evangelium vitæ, hi va haver a la taula amb els seus col·laboradors una llarga discussió entre dos punts de vista. Al cap de dues hores, va dir: «Està bé, podeu marxar a casa. Jo resaré i demà us donaré una resposta.» I davant un nomenament episcopal per a una ciutat important, en la qual no hi havia acord en el si de la Congregació responsable d’aquests afers, va dir: «Dedicaré la missa a aquesta qüestió i després triaré un dels dos candidats.»

Els qui el contemplaven de prop, o a través de la televisió, advertien la intensitat amb què resava. Un ambaixador musulmà, en acomiadar-se del Vaticà al final de la seva missió diplomàtica, va confessar: «El que més m’ha impressionat d’aquests anys no ha estat la visió geopolítica del món que té el Vaticà, sinó la manera com el Papa resa durant les cerimònies.»

Tant confiava en el poder de la pregària que no dubtava a demanar a Déu, moltes vegades per intercessió de la seva Mare, favors molt diversos, des que es resolguessin els conflictes de Polònia fins que es guarís un malalt la situació del qual li havia estat confiada. Ja al començament del seu pontificat va demanar que l’informessin d’aquelles intencions que contenien les cartes d’arreu del món dirigides a ell, i sovint en repassava algunes que guardava en un petit calaix del reclinatori on resava.

Aquesta unió amb Déu, que en ell es feia gairebé visible, que va abastar tota la seva vida des que era sacerdot jove fins al final, era l’expressió més autèntica de la seva santedat, la qual molt aviat reconeixerà oficialment l’Església en la cerimònia pública de beatificació que portarà a Roma centenars de milers de persones, també de la nostra arxidiòcesi.