A la roda de premsa que va fer l’entrenador del Barça, Pep Guardiola, després del partit contra l’Almeria, va assegurar que aquest invent del “villarato” ja està instaurat. En el fons Guardiola el que fa és plegar-se a l’evidència; concretament, a l’evidència que, en segons quins llocs i en quines situacions, mostrar un tarannà com el seu esdevé poc menys que inútil. Sobretot quan al davant hi ha la pressió d’uns mitjans buscabregues i poderosos, que treballen defensant uns objectius comuns i que van molt més enllà dels merament esportius.
“Villarato” és l’expressió que es fa servir per a referir-se a un suposat tracte de favor de la Federació Espanyola de Futbol —presidida per Ángel María Villar— i del conjunt de l’estament arbitral, cap al Futbol Club Barcelona. Així, i tot i que el terme el va inventar un diari esportiu madrileny, el concepte el defensen, de manera més o menys explícita, un bon nombre de mitjans estatals —Antena 3, La Sexta, Cuatro, Intereconomia, Cadena SER o la COPE— a l’hora de valorar la jornada esportiva setmanal.
A base d’insistir, insistir i insistir, s’ha creat fora de Catalunya un estat d’opinió general contrari i molt hostil al club blaugrana, sota el convenciment que les sis copes guanyades la temporada anterior van ser poc menys que un regal. Dic les sis copes, incloent-hi les internacionals, perquè la conspiració favorable als interessos del Barça, segons es vol fer creure, ultrapassa les fronteres de l’Estat i és una conjuració d’abast mundial; què dic mundial, interplanetari!
Estupefaent va ser escoltar l’afició almeriense, el dissabte passat, cridant enfervorida “villarato, villarato”, al·ludint a un imaginari ajut arbitral al Barça; això mentre als culers els pispaven un clar penal per una empenta que li van fer a Messi quan ja era a punt de fer gol, un altre a Ibrahimovic i, a més a més, acabaven expulsant el seu entrenador i el mateix Ibra per una agressió que ningú no va ser capaç de veure.
Florentino Pérez és aquest empresari espanyol que presideix el Real Madrid i que, a començament de temporada, es va gastar una fortuna fitxant jugadors com Cristiano Ronaldo, Kakà, Xabi Alonso o Benzemà. Saber d’on treu el senyor Pérez tants diners és un misteri que caldria afegir als altres tres de Fàtima, tot i que aquest d’ara seria sens dubte molt més difícil de desxifrar.
La temporada que va fer el Barça l’any passat, per extraordinària, va fer molt de mal i, aquest any, no es pot consentir de cap de les maneres que el Madrid que representa l’Espanya més autèntica i racial acabi sent un bluf. I és clar que tenen un gran equip farcit de jugadors genials! Però, per al Madrid, per a aquest Madrid, no guanyar unes quantes copes, tots sabem que seria un fracàs en tota regla.
A banda de tot això, crec que el “villarato” té unes altres connotacions que resulten interessants d’analitzar. D’entrada, jo no dubto que aquest invent fictici, que ja fa setmanes que dóna els seus fruits, té una dosi important de rivalitat esportiva; des de l’interès de beneficiar l’equip de futbol de la capital espanyola, al temps que es perjudica el seu màxim rival. Però, de la mateixa manera, no puc evitar de trobar-hi paral·lelismes i explicacions que van molt més enllà.
D’un temps ençà, s’aboquen tones de fems sobre les victòries del Barça, posant-les sota sospita i negant qualsevol mèrit derivat de la gestió del seu president, del seu entrenador i de la qualitat dels seus jugadors. Això no és pas nou. És només una variant de les maniobres ja clàssiques que patim nacionalment.
Així, podríem posar una pila d’exemples de tòpics i mentides sobre els catalans que han anat quallant fins a convertir-se en dogmes inqüestionables, des de la nostra insolidaritat garrepa fins a la persecució que aquí es fa a qualsevol persona que tingui la gosadia de pronunciar una paraula en espanyol. Acusar el Barça de ser l’equip oficiós dels àrbitres és, doncs, pecata minuta.
Però aquí hi ha un altre factor prou important. Jo sempre he dit que, als catalans, ens haurien de fer un monument a cada ciutat espanyola, encara que només fos per l’extraordinari efecte cohesionador que exercim. Un senyor de Valladolid pot tenir moltes diferències amb un altre de Múrcia, però poques coses els unirà més que el rebuig cap al catalanisme.
Si se’m permet el símil, els clubs de futbol, grans aglutinadors de masses, són una mena d’exèrcits en temps de pau. Davant d’això, hi ha petites batalles que, afortunadament, només es poden guanyar infligint derrotes esportives al rival, però que interactuen de manera imbricada amb altres aspectes de la vida social i política d’un país.
Així, el foment i les mostres d’animadversió contra el Barça, ¿no són també i subconscientment (o conscientment?) contra la recuperació dels documents espoliats de Salamanca, l’Estatut, la insolidaritat tributària, la ILP dels toros, la llei del cinema, l’ensenyament del català, la política de sancions contra els negocis que no retolen d’acord a les lleis catalanes o contra les consultes populars?
Aquest Barça actual, amb un president que, de manera més o menys encertada (aquest és un altre debat), fa ostentació del seu independentisme, amb un entrenador que amb una insultant normalitat respon en català les preguntes dels periodistes catalans (tot i les desqualificacions que això li ha suposat) i amb un grapat de bons jugadors que mostren la seva catalanitat sense complexes (Xavi, Pujol, Piqué, Valdés, Bojan), és, no em direu que no, un rival perfecte.