Oriol Broggi no ha dubtat a repetir amb la que va ser la inoblidable protagonista d’Antígona el 2006 a la Biblioteca de Catalunya, acompanyada per les estupendes actrius de Q-Ars Teatre, coproductor amb el Teatre Nacional de l’espectacle. Amb aquest material, era previsible que es confeccionés un bon resultat escènic. És un muntatge essencialista i atent a la part discursiva del text, però que a estones passa amb un cert sopor. Per sort, el portentós treball de les actrius salva la representació. I també hi ajuden la situació de l’escenari al centre de la sala amb el simple atrezzo d’un xiprer i una estilitzada escultura, i el vestuari de Montse Amenós.

L’espera fins a arribar a la trobada entre Electra i el seu germà Orestes es fa llarga. És el pas previ a l’execució de la venjança que obsessiona la protagonista fins a portar-la a la bogeria. Els assassins del seu pare (el rei Agamèmnon) –la seva exdona Clitemnestra i el seu amant Egist– acabaran sent executats i són aquests moments de màxima tensió el millor de la vetllada. Clara Segura exhibeix tota la seva rica gamma de recursos dramàtics. I al seu costat hi brillen amb llum pròpia les tres membres del cor que es desdoblen en altres personatges: Anna Güell (preceptor), Mercè Anglès (Clitemnestra) i Mar Ulldemolins (Crisòtemis, la conformista germana d’Electra). Aquesta protagonitza un dels millors moments de l’obra quan discrepa de les intencions matricides de la seva germana. Borja Espinosa (Orestes) apareix desdibuixat en aquest muntatge de senzilles i comunicatives línies, però al qual li falta un punt.