A hores d’ara i en el moment de redactar aquestes ratlles no sé que acabarà passant, la capacitat de sorpresa dels ciutadans i d’un servidor en particular en relació al desenllaç de la declaració de Millet, s’ha vist àmpliament superada i francament, ha contribuït a que la confiança que els ciutadans puguin tenir en els diferents poders que composen un estat de dret, baixi un graó o dos, per no dir tres. La posada en llibertat i a sobre, sense fiança, no és comprensible -deixant clar que no sóc jurista ni entenc de lleis- de cap de les maneres, almenys, des del punt de vista profà, de carrer i de persona normal i corrent del poble, tal i com així s’expressaven els centenars de correus electrònics que rebien els diferents programes de ràdio d’actualitat, trucades telefòniques a programes també d’actualitat a la televisió i ja amb una mica més de coneixement de causa, per part de prestigiosos juristes. Per començar, la citació a declarar, tot i la suposada complexitat del cas, ha tingut una tardança que ha exasperat la fiscalia del cas i va ja desencadenar, els primers reguitzells d’incomprensió per part de la gent del poble ras. Després, van sortir les imatges que les càmeres del Palau van captar amb gent traient documentació “d’amagatotis” perquè quedés fora de l’abast de la policia i sí, finalment, un dels presumptament homes més estafadors o lladres o com vulguin dir-ho, va dinar tranquil·lament al sortir de la declaració en un restaurant. Tothom es queixa que els lladres de poca monta o petits delinqüents entren per una porta i surten per l’altra quan els agafen, però és clar, estem parlant de coses petites en comparació al cas que ens ocupa i amb reserves, es podria arribar a comprendre. El que ja no s’entén és que aquest senyor i el seu fidel “ajudant” no quedessin en presó provisional dilluns després de declarar. Tot plegat, senyores i senyors, forma part de la gran escalada de degradació que pateix l’Estat espanyol i també, d’una Catalunya que ja vaig comentar en un altre espai, tothom es pensava que era neta i quasi “immaculada”, el famós oasi, exemple d’espanyols corruptes. No, ni nosaltres ens hem escapat de tenir pocavergonyes i de mostrar la món que més enllà de les sardanes, els castells i un idioma, també tenim molts quilòmetres de clavegueram obscurs i malolent, que fa la mateixa o més pudor que les clavegueres dels veïns Ebre enllà. El que passa és que quan la merda pica a la porta de casa, ningú s’ho vol acabar de creure i quan la té el veí del costat, la rialla i les comparacions complaents, apareixen amb més facilitat que els rovellons a la tardor. Tinc la convicció de que només sabem una mica de tot el això que s’anomena el cas Palau i que potser, el poble ras i curt, no sabrà ni amb el temps massa cosa més, perquè potser, la xarxa de clavegueram és més llarga i profunda del que podríem assumir. Cal fer cau i net.