Ja fa molts anys, recordo que un dels exercicis que posava a prova les imaginacions més desenvolupades del moment, consistia en què els més petits (nosaltres llavors), mirant de reduir l’activitat a un simple ralentí (cosa ben complicada), concentressin la seva atenció durant uns instants (missió quasi impossible) en un cel ple de núvols de formes capricioses i canviants. Aquells núvols, sotmesos al modelatge aleatori de les mans invisibles dels corrents d’aire que els empenyien, es movien al llarg i ample d’una gran pantalla bicolor, creant figures increïbles utilitzant com a suport material unes simples taques blanques escampades sobre un infinit fons blau. I aquells petits espectadors havien d’estar ben a l’aguait, ja que en un instant un mateix núvol era capaç de reproduir més d’una imatge, i qualsevol distracció podia provocar una pèrdua irreparable i per tota l’eternitat. Estirant-se i arronsant-se fins a l’esgotament, sempre existia el risc que aquella massa etèria finalment decidís desaparèixer, obligant a l’observador a triar una nova massa blanquinosa a l’atzar, per tal d’anar seguint les seves evolucions. I si algú alçava la veu apassionadament, obligava als seus companys a observar “el seu núvol”, ja que aquest mostrava una forma clarament identificable, però només durant uns instants. Així doncs, aquella lluita contra el temps implicava assenyalar el núvol amb un dit ben estirat, en l’extrem d’un braç que amenaçava de separar-se del cos per a tocar el núvol en qüestió, tancant l’ull del costat oposat per apuntar bé i sense possibilitat d’error, alhora que s’anava documentant la figura amb la corresponent descripció precipitada, abans que els canvis en el perímetre impedissin admirar aquella fugaç obra d’art, provocant unes espontànies, sinceres i gratificants exclamacions d’admiració, recompensa sobrada a tot el temps dedicat a la recerca i l’observació.

No sense sentir una mica de vergonya, he de confessar que no fa gaires dies vaig intentar el mateix exercici, sotmetent a la meva imaginació d’adult a una difícil prova que feia molts anys que no intentava. En pocs segons em vaig sorprendre a mi mateix amb una mitja rialla perfectament dibuixada en la meva cara, amb unes ganes contingudes d’estendre el meu braç dret en direcció al cel i, amb l’índex completament estirat i l’ull esquerre tancat, fer que tothom admirés la cara humana que acabava de descobrir perfectament dibuixada. Em vaig contenir i vaig esborrar ràpidament del meu semblant aquella cara d’idiota que feia que la gent s’apartés del meu camí i em mirés després de reüll, com per confirmar que no els seguia. Una ment infantil potser s’hauria aturat aquí, però no desgraciadament una complicada ment adulta. Quants núvols amb una clara forma humana es deuen haver format des de l’inici dels temps? Quantes d’aquestes formes que la nostra imaginació no relaciona amb cap objecte o ésser vivent realment s’assemblen a objectes o éssers vivents que la nostra imaginació no pot identificar? Quines ganes d’omplir un moment tant especial amb tantes preguntes existencials que, a més, possiblement no tinguin una resposta senzilla o, simplement, no tenen cap necessitat de trobar-ne cap.

I després, mentre caminava com una persona normal més, formant part d’aquella riuada humana que, aprofitant la fresca d’una tarda d’agost, omplíem els carrers de moviments aleatoris, de sorolls ressonants i d’identitats anònimes, em vaig preguntar si aquí, a peu pla, passava el mateix que allà dalt. El gruix d’ignorants despreocupats, fent el paper de núvols, arrossegats i modelats per les mans invisibles però eficaces d’uns pocs “sense consciència”, en el paper de vent interessat. Aquells pobres jugadors que, en el seu dret de reclamar justícia, han provocat el retard de l’inici de la lliga, han obligat a improvisar noves formes fàcilment identificables i gratificants, forçant els corrents a centrar la nostra atenció en etèries discussions sobre les diputacions, o donant forma a les solucions per a crear ocupació, solucions creades en l’interior del núvol que semblava no tenir cap més intenció que la de deixar que el temps ho solucionés tot, sense intervenció aparentment activa sobre una forma que semblava evolucionar cap el desastre, convertida ara, per a sorpresa dels observadors, en salvació “in extremis”. I, mentre observem molt atentament i bocabadats aquestes formes tan gratificants, capaces d’obligar-nos a posar cara d’admiració front a un fenomen “natural” (en aparença) i “irrepetible” (sortosament), just darrera nostra les borses es desplomen en caiguda lliure, ens amenaça una segona recessió abans de vèncer la primera, la forma de supervivència de la moneda única europea es decideix en despatxos tancats o les ajudes governamentals van a parar a mans d’aquells que teòricament han creat la desastrosa situació econòmica mundial actual.
Hi ha un grup de gent que sembla que se n’adona que alguna cosa no està funcionant del tot correctament, i alça la veu per intentar desviar l’atenció de la majoria en la direcció correcta, però sortosament s’aconsegueix acompanyar aquest rumor dissonant amb les adequades mesures compensatòries i, mentre hi hagi pallassos que posen els dits a l’ull dels seus rivals, amenaçant de destruir els comportaments esportius exemplars, no mancaran arguments per a no girar-nos vers a la totalitat de la realitat. I potser és millor així. I segur que ara sí que penseu que no toco de peus a terra, però, potser viure en els núvols és més gratificant que abaixar la vista a la realitat.
Ah! Que bonica és la infantesa. Hauria de durar tota la vida. A uns pocs ja els aniria bé, potser millor que ara: fins i tot no els caldria crear distraccions a tothora.