Després de llegir l’article de la setmana passada, em va trucar un amic. En certa manera és el meu “Pepito Grillo”, em fa la crítica dels articles i sovint és el contrapunt al meu “Contrapunt”. Per això, és inevitable que cada vegada que ens veiem parlem de política. Compartim el desencís per les actuacions dels polítics, però també l’interès per la política, és a dir, la passió i el neguit per la situació de la Catalunya actual i el seu futur. Naturalment, el tema de la nostra darrera conversa va ser els efectes que es poden derivar de la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència.
La seva visió –diu– parteix d’un “realisme crític”. Constata –i en això li dono la raó–, que hi ha una dispersió massa gran en els moviments independentistes i l’única manera d’aconseguir la independència seria fent un front comú capaç de treballar per aquest únic objectiu. Però no ho creu possible perquè fins ara els interessos particulars s’han anteposat a la idea final. Cada vegada que ha calgut defensar un aspecte concret de la nostra realitat nacional, els diversos grups han acabat barallant-se entre ells i tot s’ha convertit en un foc d’encenalls. Per això no han tingut una incidència prou significativa en la vida dels catalans. La discussió de l’Estatut en va ser una bona mostra, que va portar a una abstenció esfereïdora; una altra, ben recent, ha sigut l’acord del finançament, que no canvia el sistema sinó que només dóna més diners a totes les comunitats mentre que el govern central no renuncia a cap de les seves atribucions. A Madrid saben molt bé que els partits catalans no són capaços de provocar un trencament i els grups independentistes no tenen prou força per provocar-lo. Per tant, ens donen peixet, uns quants copets a l’espatlla i… fins una altra. Per això el meu amic dóna un valor molt relatiu a iniciatives com la d’Arenys perquè sense la intervenció del Parlament és impossible plantejar un referèndum d’autodeterminació. Tenim els polítics que mereixem –nosaltres els hem votat– i amb ells és impensable una ruptura. Els catalans hem assumit la nostra condició de poble sotmès i encara donem les gràcies perquè ens han allargat una mica la cadena. Res no ha canviat.
En canvi, jo ho veig des de la perspectiva d’una “il·lusió esperançada”. El poble català ha estat sotmès durant molts anys al silenci, l’espoli o directament la persecució, èpoques i situacions molt més difícils que l’actual, i les hem superat gràcies a la tenacitat d’uns quants irreductibles. El moment present és de presa de consciència i expansió d’una idea a la qual mai no hem renunciat: governar-nos a nosaltres mateixos. Fins fa quatre dies, el sol fet de pensar en la possibilitat de la independència no era res més que una utopia. Avui, els diaris en van plens i la gent en comença a parlar com una realitat possible.
S’ha iniciat un nou camí, en bona part a causa de la mala gestió dels governants –els d’aquí i els d’allà–, que ha comportat que la societat civil hagi pres la iniciativa. L’èxit de la consulta d’Arenys no és un fet aïllat, sinó un símptoma d’un malestar bastant generalitzat, almenys en les capes de la població més conscienciades i, si ho sabem fer bé, no seria difícil atreure molta més gent a la idea de la independència si es presenta com un projecte racional i concret. Evidentment, caldria el suport explícit d’una majoria de “polítics” –i no em refereixo només als partits– i un lideratge capaç d’aglutinar les diverses sensibilitats per aconseguir l’objectiu comú.
La principal dificultat no rau en les campanyes que puguin endegar els nostres veïns de les Espanyes, ni tan sols les amenaces de l’estament militar, tan propens a prendre protagonisme quan es toca aquest tema. No som als anys 30, sinó a l’Europa del segle XXI. Mireu, si no, l’experiència de Sèrbia i Montenegro. La UE va fer respectar la voluntat del poble malgrat les amenaces de l’exèrcit serbi.
El problema, doncs, és només dels catalans. Som nosaltres els que hem de decidir si som capaços de fer un front comú per defensar allò que és nostre o volem continuar com fins ara. “La unitat fa la força” –diuen. Però unir-se vol dir també renunciar als particularismes per aconseguir el fi principal. En serem capaços? Vull creure que sí, que és possible. El nostre poble, malgrat tantes misèries, és viu i ha començat a fer sentir la seva veu. En tot cas, si ens hem de barallar, ja ho farem després.