La famosa frase de Galileu en relació al moviment de la Terra es podria aplicar avui a la situació de l’independentisme a Catalunya. Després de la “moguda” de l’estiu passat, que va culminar en la manifestació del 10 de juliol, alguns varen creure que la independència era a tocar, però sembla que ara res no es mou. A no ser que qualifiquem de “moviment” les picabaralles amb què ens obsequien els polítics independentistes dia sí dia també.

Malgrat tot, des d’aleshores, s’ha fet molt de camí. Ens hem adonat que serà llarg, però també que un tema que fins no fa gaire s’associava gairebé al terrorisme ara ha arribat a l’àmbit de l’opinió pública. Avui la independència de Catalunya ja no és una utopia proclamada per petits grups marginals -que sovint eren associats a la violència- sinó una possibilitat real de la qual es fan ressò amb normalitat tots els mitjans de comunicació. Una possibilitat que també es comencen a plantejar els mateixos partits. A favor o en contra, la qüestió de la independència ha sortit a la palestra. No es pot amagar l’obsessió del PP i C’s, però gairebé tots els altres partits d’una manera o altra han posat el tema damunt la taula. N’és una mostra el suport públic que ha donat el Parlament de Catalunya a la celebració de la consulta del 10-A.

Tampoc no és ben bé el mateix que siguin quatre joves desgarbats els que cridin “i-inde-independència” o que sigui el Molt Honorable senyor Jordi Pujol qui digui públicament que se li han acabat els arguments per oposar-s’hi, perquè “van a fotre’ns”. O que el president de les Joventuts de Convergència confessi que el debat actual dintre el partit ja no sigui independència sí o no, sinó com i quan. També és molt significatiu que un grup d’alcaldes, regidors i dirigents del PSC de l’Alt Penedès hagin fet públic un manifest en el qual reclamen un debat nacional en el proper congrés del partit el setembre i proclamen el dret irrenunciable de Catalunya a l’autodeterminació.

Però tampoc les entitats civils s’han creuat de mans després del 10 de juliol i de les eleccions al Parlament. Segueixen treballant, com formiguetes, sense fer gaire soroll, però amb constància van fent forat. L’aspecte més visible serà la consulta del 10-A a Barcelona, que clourà el conjunt de consultes iniciades a Arenys de Munt el setembre de 2009. Però aquest no és l’objectiu final. Saben que la tasca que porten a terme és imprescindible per assolir una Catalunya rica i plena i, sense fer soroll, estan promovent un moviment unitari, que es farà públic aviat. S’inspira en el que va representar l’Assemblea de Catalunya a finals del franquisme: un moviment popular, obert a tots els catalans, per explicar els passos que caldrà donar fins arribar a la independència. Especialment cal crear un estat d’opinió generalitzat, explicar els avantatges de tot ordre en una Catalunya independent, com es passaria de ser una de les comunitats autònomes d’Espanya més endeutades i amb un dèficit anual de 20.000 milions d’euros a ser un Estat amb superàvit. Porten més d’un any treballant-hi i l’objectiu final és portar el debat al carrer, vèncer la resistència dels polítics i forçar-los a convocar un referèndum vinculant comptant amb el suport majoritari de la societat catalana.

Com en temps de Galileu, malgrat les aparences i els dictàmens dels inquisidors de torn, alguna cosa s’està movent; més ben dit, mai com ara tantes persones s’havien implicat en un procés per aconseguir un objectiu. És evident que no es pot aconseguir d’avui per demà, però al final el temps ens donarà la raó. Potser per aquest motiu estan tan preocupats els d’Intereconomia. Ells i els seus adlàteres saben que el dia que ens plantem, no només perdran audiència sinó que potser se’ls acabarà la feina i hauran d’anar a l’atur. Amén.