Si és cert que el “poder” de la Comunicació, en els nostres dies, ha transformat els periodistes en una classe extremadament sol·licitada pels poders polítics, privats i fàctics, no deixa de ser veritat que, per aquesta circumstància, la responsabilitat d’aquests professionals ha de ser molt més exigent. Si un periodista, avui, no pot (no deu!) ser un simple narrador dels fets objectius, independentment de l’efecte social de la notícia, res no l’ha d’inhibir a l’hora d’informar el seu públic de la realitat.

El periodisme no és una professió per a escribes o consultors publicitaris, però sí un “art”: el d’informar. “Aquí” i/o “allà” els periodistes no són estàtics o insensibles. Els periodistes són éssers humans, com les altres persones, siguin elles pobres, riques, famoses o anònimes. No suporto la idea que els periodistes, almenys alguns, s’hagin transformat, pura i simplement, en marionetes, a les mans d’alguns pseudo-intel·lectuals, molts d’ells titulats polítics.

Els mitjans de comunicació Social han d’ajuntar-se i no permetre que els periodistes siguin l’object dels atacs furiosos, d’una classe política cada vegada més desprestigiada. La sensatesa, el rigor, la independència, l’objectivitat i l’ètica han de guiar (tant quant possible) la professió periodística. Hem de fugir de la política com el Diable de la Creu. Hem d’evitar caure a les grapes dels pseudo-polítics i d’aquells que abdicant, moltes vegades, de valors i principis, volen assolir, sobretot, la seva meta personal. En nom del dret d’informar, hem de resistir a l’escarni que augmenta cada dia. No podem permetre que continuïn utilitzant-nos com a mocadors de paper.

Si fa molts anys els periodistes hem tingut un paper preponderant a favor la llibertat d’expressió i en el reconeixement dels drets, com la clàusula de consciència i el secret professional, ara, tenim l’oportunitat de tornar a plantejar un nou servei: defensar la nostra independència, preservar l’ètica informativa i fer respectar el nostre estimat i incomprès ofici, apostant pel rigor, precisió i el sentit de la responsabilitat. No ens hem d’intimidar amb la frase famosa i enigmàtica: “Qui no està amb mi està contra mi”.

Els periodistes no tenen propietari, tanmateix el públic té el deure i l’obligació d’avaluar el seu comportament – només ell. Alguns periodistes, sota pena de transformar-se en autèntics escribes i marionetes polítiques, han de dir ràpidament “Prou! “ a algunes de les promiscuïtats i si cal declarem la ‘guerra’ a tots aquells que inciten, subtilment, a la violació sistemàtica del Codi Deontològic.