El model econòmic alemany és segurament el millor del món si ens atenim a l’equilibri que aquest exhibeix. Assegura una forta protecció social a les classes treballadores com a garantia de cohesió sense uns impostos que castiguin en excés a les classes mitjanes i als grans capitals. El creixement és sempre sostingut, sense grans altibaixos ni desajustos en la inflació. La taxa d’ocupació és sempre alta. Les exportacions mai decauen en excés malgrat els pocs recursos naturals dels que disposa Alemanya.
Podríem escriure moltes línies sobre el funcionament d’aquest sistema, l’enveja de molts altres estats entre els quals hi ha el nostre. Sense anar més lluny, les solucions anticrisi que han adoptat els alemanys estan ara en boca de tothom. El que molts no saben és però que aquestes receptes econòmiques només són eficaces si al darrera hi ha un model sociocultural que les sosté.
A Alemanya han optat per repartir el menor treball derivat de la crisi entre els treballadors en lloc d’optar per acomiadaments massius. L’estat ha optat per subvencionar les hores treballades de menys en lloc de pagar subsidis extraordinaris a qui ha perdut la feina. En conseqüència, els llocs de treball s’han mantingut estables i amb la recuperació s’han restablert les càrregues de feina anteriors.
Aquest model és el que ara es vol implementar aquí. No obstant, ara que l’atur s’ha triplicat, el més probable és que aquest sistema ja no sigui útil. I si ens atenim als resultats d’aquelles empreses que experimentalment sí han optat per aplicar-lo, encara està més clara la seva total inutilitat al nostre país.
Diverses empreses del País Basc i la Seat de Martorell van establir convenis amb les administracions per tal que els treballadors que optessin per reduir la seva jornada mantinguessin el sou íntegre amb la condició de fer formació durant les noves hores lliures. No va arribar al 10% de treballadors que van optar per fer la formació, perdent aquesta oportunitat de créixer professionalment i la part proporcional del sou.
En aquests dos casos parlem d’empreses implantades en zones reconegudes com a motor econòmic de l’estat. No vull ni pensar en que podria passar si aquestes experiències es provessin en altres comunitats. Però un resultat com aquest dona molt a pensar.
A Espanya tots estem molt acostumats a fer valdre els nostres drets. Però quan es tracta de recordar-nos dels nostres deures, la nostra memòria es torna de cop i volta més selectiva. Quan tenim un problema, tots ens recordem del paper que juguen els nostres governs. Però no sempre recordem quina és la nostra part de responsabilitat en el nostre dia a dia.
Els alemanys saben que la seva maquinaria necessita d’un bon lideratge polític per funcionar. Però també saben que si tothom s’arromanga, els resultats són sensiblement millors. I en temps de crisi, Alemanya ha demostrat una capacitat de mobilització social insuperable. Només així s’explica per què després de la Segona Guerra Mundial es va aixecar de les seves cendres per convertir-se en el motor d’Europa. I amb la crisi actual, s’ha demostrat que l’hipotètic acomodament que havia patit en els darrers anys no era més que una fal·làcia.
No n’hi ha prou amb que els polítics estirin del carro. Sense l’esforç de la societat no hi ha mesura que funcioni. Si el Govern actual és realment culpable d’alguna cosa en aquesta crisi, ha estat precisament de no haver sabut com inculcar la cultura del treball a la nostra societat. No podem viure sempre de la immediatesa, del “pelotazo” i de la reclamació contínua. I aquesta és la gran diferència que tenim amb els alemanys. Tot l’altre no és més que la conseqüència.