Aquesta és una història de revenges i dolors. Hamlet, fill del recentment mort rei de Dinamarca, descobreix, per l’aparició del fantasma del seu pare, que aquest ha mort de manera terrible. El seu propi germà, Claudi, l’ha enverinat. El príncep comença a dubtar de tot en aquest moment. Qui diu la veritat? És real l’aparició? A qui ha de creure? A partir de certs esdeveniments i comportaments dels qui l’envolten, Hamlet es convenç de la tragèdia que realment amaga la mort del seu pare.
Una lluita pel poder organitzada per Claudi, que ha estat capaç de matar el seu propi germà i casar-se amb la dona del seu germà, la reina Gertrudis. Hamlet fill comença a comportar-se de manera incomprensible per a la resta de gent que l’envolta. Tothom el pren per boig i realment ell viu en aquesta confusió fins al límit. A palau s’aniran creuant les històries de la pitjor manera possible, fins acabar desencadenant un seguit de morts innecessàries (com la de Poloni) però que finalment, seran l’única manera de treure a la llum la veritat sobre la mort del rei.
Pel camí, el pobre príncep es trobarà sol i perdrà la seva estimada Ofèlia, la seva enganyada mare Gertrudis i també els seus amics de l’ànima.
L’arma de Hamlet no és la daga ni l’espasa: és la paraula.
La paraula és la seva arma multi-usos: li serveix d’antídot contra la neurosi depressiva que arrossega, li serveix per combatre l’hostilitat de l’entorn, per desconcertar el personal i per enlluernar l’espectador. El neuròtic del segle XXI no té ni l’arma de la paraula; o, si la té, no la sap esgrimir; o, si l’esgrimeix, sovint està massa rovellada.
Hamlet és l’encarnació de tota l’exuberància verbal de Shakespeare. Personatge i autor es confonen. Sovint diem “Hamlet” i volem dir “Shakespeare”, o viceversa; com quan diem “el Quixot” i volem dir “Cervantes”, o viceversa.