Fa uns dies vaig llegir al web d’e-cristians, en el seu apartat d’“Alertes”, un avís en relació amb la darrera pel·lícula d’Alejandro Amenábar: Ágora. En aquest avís, se’ns demana que tinguem en compte algunes consideracions i ens remet a fòrums d’Internet on es critica durament Amenábar, per la seva pel·lícula, però també per ser un ateu amb un afegit: “la seva ostentació de la condició d’homosexual, que és com si Clint Eastwood tingués necessitat d’explicar cada vegada que l’entrevisten que ell és un hetero militant”.
Així, e-cristians ens diu que “el millor que es pot fer és no anar-la a veure (la pel·lícula)”. I també que “la pel·lícula com a tal, i en contra del que representen les imatges de la publicitat, és avorrida, lenta, sense ritme, amb molt poca acció i molts discursos”. També se’ns demana que fem “difusió d’aquestes consideracions”. I ens acaben dient que “en la mesura del possible, envieu cartes als directors dels diaris protestant per la falta a la veritat històrica o bé de l’adoctrinament anticristià que fa l’Amenábar. En definitiva, utilitzeu un sol argument concret i ben escrit”.
Però jo, que considero contradictori que em diguin que no vagi a veure una pel·lícula i que, al mateix temps, em demanin que escrigui cartes als diaris criticant-la amb duresa, diumenge a la tarda vaig decidir anar al cinema, aquí a la nostra ciutat, a veure què era allò tan extraordinàriament herètic.
Alejandro Amenábar no em va decebre i, segons la meva opinió, amb aquesta pel·lícula torna a demostrar que és el més gran dels directors espanyols de l’actualitat. Així, Ágora s’afegeix a la seva espectacular llista de grans obres: Tesis, Abre los ojos, Los otros i Mar adentro.
Àgora, que té tots els ingredients d’una gran superproducció nord-americana (excel·lents actors, ambientació perfecta, cuidat vestuari, grans mitjans tècnics i tecnològics, bona fotografia, etc.), ens explica, en un principi, la història d’Hipàtia, una astrònoma i matemàtica que va viure a Egipte a cavall entre els segles IV i V. I, és clar, difícilment podem parlar d’Hipàtia sense posar sobre la taula la lluita entre la raó i el coneixement, d’una banda, i la fe cega i el fanatisme religiós de l’altra.
Evidentment, és del tot indiscutible que els cristians han patit una cruel persecució al llarg de molts segles. Des del naixement de la fe en Jesucrist fins al segle IV, reconèixer-se cristià era assegurar-se pràcticament la persecució i, en molts casos, el martiri i la mort. Durant l’època de l’Imperi Romà hi va haver com a mínim una desena de persecucions contra els cristians, destacant per la seva extrema crueltat l’emperador Dioclecià.
Amb tot, el cristianisme, amb el seu missatge clar, entenedor i obert a tothom s’hi va acabar imposant. Així, en un moment de gran crisi, aquesta religió es va començar a escampar ràpidament arreu de l’Imperi multiplicant exponencialment els seus seguidors entre les capes més desafavorides de la societat. I Egipte, aleshores sota la dominació romana, no havia de ser l’excepció.
No tinc cap dubte que a molts ens agradaria creure que l’expansió del cristianisme va ser gràcies a l’evangelització pacífica i fraternal, obra d’aquells primers cristians. Però tots sabem que això no fou ben bé així.
De la mateixa manera com van fer altres religions en el passat i com, desgraciadament, encara continuen fent algunes en el present, el cristianisme, de vegades, no va posar límits morals a la seva expansió (i l’Egipte d’Hipàtia en va ser un exemple tan trist com real). Afortunadament som al segle XXI i, malgrat algunes sortides de to que considero extemporànies, ser cristià, avui, no és en absolut sinònim de persecució d’aquells que no ho són, ni tampoc d’imposició de directrius al conjunt de la societat que atemptin contra la vida de les persones per qüestions de gènere, creences o condició sexual.
Tornant a la pel·lícula, ja sabem que el cinema acostuma a permetre’s nombroses llicències històriques amb l’objectiu de fer més atractiu i cinematogràfic allò que ens explica. En aquest cas, però, s’ha de reconèixer que la pel·lícula segueix en gran mesura el fil conductor de la història tal com la coneixem.
Així, Hipàtia va ser exactament el personatge que ens expliquen. I, certament, el bisbe Silesi de Cirene va ser, de jove, el seu alumne i la relació amb la seva mestra va ser tan intensa que durant tota la seva vida va escoltar els seus consells. Orestes, que va arribar a ostentar el càrrec de prefecte romà, també va rebre els ensenyaments d’aquesta dona sàvia lliurada en cos i ànima al coneixement.
La salvatge persecució que va ordenar Ciril d’Alexandria, primer contra els pagans, després contra els jueus i més tard contra qualsevol secta cristiana o grupuscle que posés en dubte la seva autoritat, és també un fet històricament inqüestionable; tant com l’acusació que va fer contra ell el seu contemporani, l’eclesiàstic Teodoret, de promoure l’assassinat d’Hipàtia enfervorint les masses.
Al començament deia que la pel·lícula ens explica, en un principi, la història d’Hipàtia. Ho deia perquè la veritat és que ens explica molt més que no pas això. Prenent Hipàtia com a nucli al voltant del qual gira l’argument, ens acabem veient obligats a reflexionar sobre com en són, de dolents, tots els fanatismes, sobre com aquells personatges sense escrúpols que assoleixen el poder s’aprofiten moltes vegades de la set de sang de les masses, de com la fe i les nostres creences no poden ser de cap manera un argument condemnatori contra els qui, com Hipàtia, es declaren també creients, en aquest cas, però, de la raó i el coneixement.
Efectivament, d’aquesta pel·lícula, els cristians no en surten gaire ben parats. Però hem d’entendre que hi ha un context històric i una situació determinada. I és dins d’aquest context i d’aquesta situació on cal emmarcar la història. Tan erroni és considerar el film com una ofensa a l’obra universal del cristianisme al llarg de dos mil anys, com voler fer creure que el que veiem a la pantalla és l’única essència del cristianisme. L’autèntica fe en Jesucrist, per sort, és molt més que no pas això, o encara més, no té res a veure amb tot això.