Una vegada rebuda per part de Tribunal Constitucional l’estocada de mort a l’Estatut que van votar els catalans, ja només ens queda la reacció, el rebuig i la protesta. Davant d’aquesta situació i en calent, el primer que pensa un és “donar un cop de porta” i “engegar-ho tot a rodar costa avall”. La veritat és que una vegada reflexionada la situació i pensant més amb el cap que amb el cor, el que ara ens queda és utilitzar el recurs d’una defensa assenyada i serena del nostre text estatutari i utilitzar la mobilització per fer sentir la nostra veu disconforme amb la sentència. Aquest Estatut que el Tribunal Constitucional ha tocat, ja no és ni el de l’acord polític ni el que va validar el poble de Catalunya.

Davant d’aquesta greu situació, tant el PSOE com el PP han sortit com a “galls de corral” a defensar les seves postures, que si guanyo jo, que si guanyes tu, llastimós. Aquí perdem tots, i els que més els catalans, que ja comencem a estar-ne farts de tot plegat. La gent de CIU ha estat, està i estarà a l’alçada de les circumstàncies i sempre al costat dels catalans i les catalanes, en defensa de l’Estatut que va aprovar la Generalitat i van ratificar a les urnes els ciutadans de Catalunya el 18 de juny de 2006.

Nosaltres estarem al costat d’ells per convenciment, responsabilitat i sentit de país, tot el contrari del que està passant amb el president de tots els catalans, que ha tornat a demostrar que quan ha tocat no hi ha estat. El PSOE ens ha fallat a Catalunya i als catalans, i això ha de quedar molt clar a tothom. La manca d’unitat i criteri queda mes palesa que mai entre les files socialistes catalanes i espanyoles. El PSOE és més PP que mai, i el PSC és més PSOE que mai. Paraules d’il·lustres companys de partit de Montilla, com Guerra (el que se’n reia del “pas pel ribot” de l’Estatut), el ministre Corbacho (que diu que s’ha “d’acatar” la sentència) i les més sorprenents encara que previsibles de la ministra Chacón (que ha dit que no anirà a la manifestació del 10 de juliol i que està “molt satisfeta” amb la sentència), evidencien més que mai la solitud en la que viu i viurà Montilla els darrers mesos de mandat tripartit. Abandonat per Madrid i deixat a la seva sort a Catalunya, amb uns més que molestos companys de viatge (ERC i ICV) que ja fa molts mesos que pensen més en les eleccions que en treure el país de la situació en la que està.

El PSOE ha contribuït a la seva manera en la decisió que el Tribunal Constitucional hagi anul·lat 14 articles i reinterpretat 27, amputant i desvirtuant la columna vertebral de l’Estatut en aspectes essencials com: llengua, nació, drets històrics, finançament, justícia, competències, dret civil, caixes d’estalvi, inversions de l’Estat. Podien haver fet molt més per impedir-ho, i ells ho saben…

Queda sobradament demostrat que els 25 diputats del PSC a Madrid i els ministres catalans no són útils per defensar els interessos dels catalans, com el tripartit a Catalunya. Aquests dies estem veient com la descomposició del tripartit avança a “passos agegantats” i el millor que podria fer Montilla després de l’estiu és convocar eleccions el més aviat possible. La gent de CIU ja fa mesos i fins i tot anys que observem i diem que això no funciona. Per responsabilitat i sentit de país, el govern ni pot ni hauria d’allargar més l’agonia en la que estem immersos. Al tripartit cada dia que passa “li creixen els barrufets” i els catalans de forma majoritària demanen que hi hagi un nou govern ja, un govern fort, amb lideratge, cohesionat, seriós i amb una clara visió de futur per afrontar aquesta nova situació.

Res ja no tornarà a ser igual després d’aquest 28 de juny de 2010. La dicotomia Catalunya – Espanya es farà més evident que mai i els catalans en podem patir, i molt, les conseqüències, si no som capaços de gestionar correctament aquesta situació. Per aquest motiu cal més que mai que al capdavant del país hi hagi gent seriosa que sigui capaç de definir i comandar el nou rumb que s’ha d’imprimir al país, i ara mateix, CIU, amb l’Artur Mas com a president de la Generalitat, és l’única opció política que pot fer possible aquest objectiu.
Desenganyem-nos de les propostes d’independència que fa ERC (“brindis al sol”) ja sabem tots plegats com se les gasten a l’hora de la veritat i quines són les seves prioritats de país (fer president de Catalunya al Montilla a cop de tripartit, i tot per mirar d’enfonsar i fer desaparèixer a CIU del mapa).

Diuen que el temps acaba posant a tothom al lloc que es mereix, i en aquest sentit la gent de CIU ja fa uns anys que estem treballant de manera serena, decidida i assenyada per garantir l’arribada del canvi a Catalunya.