La cancellera alemanya Angela Merkel ha aixecat la llebre per un tema que fins ara molts Estats no han considerat prou i que, sense cap mena de dubte, caldrà afrontar seriosament algun dia: el de la immigració. Sense embuts i amb contundència ha afirmat que la política de “multiculturalitat” adoptada fins ara havia fracassat rotundament. Alemanya, amb 82 milions d’habitants, té 15 milions d’immigrants -comptant els de segona i tercera generació- dels quals uns quatre milions (4,8 per cent) són musulmans. Segons Merkel (cito de memòria), “fins ara havíem cregut que molts d’ells un dia o altre se’n tornarien i que, mentrestant, era possible una convivència de cultures diferents. Però ens hem adonat que han vingut per quedar-se i això implica que cal exigir la seva integració”. La primera cosa que demana és l’aprenentatge de la llengua i l’acceptació dels costums i forma de vida dels alemanys per evitar, d’una banda, la divisió de la societat en clans i, de l’altra, el ressorgiment de la xenofòbia. No oblidem que parla d’Alemanya, un país pròsper, amb una llengua consolidada i una economia sòlida, la primera en sortir de la crisi, però també la que experimenta l’increment més notable de partits racistes de la UE.

Si apliquem el cas a Catalunya, ens adonarem que hem passat del “som sis milions” de fa quinze anys a 7,5 milions d’habitants en l’actualitat. Per tant, l’increment de població immigrada representa un 22 per cent, dels quals el 33 per cent són d’origen musulmà (dades del 2007). El país que rep aquesta immigració no és un Estat sinó una comunitat autònoma, amb dues llengües oficials, una de les quals els serveix per a tot el territori espanyol i l’altra -menystinguda pel propi Estat- només és vàlida en una petita part. No és estrany, doncs, que la ignorin en un 95 per cent. Fa uns quants anys, Heribert Barrera va tenir la gosadia de dir que si els immigrants no aprenien el català, corria el perill de desaparèixer. Immediatament, les forces esquerranoses del país el varen obsequiar amb tota mena de penjaments, titllant-lo fins i tot de racista.

D’altra banda, en el camp social, les condicions de treball dels immigrants solen ser molt precàries, sovint temporals i mal pagades. Allotjaments infectes, a vegades sense llum ni aigua, en els quals els nouvinguts sobreviuen com poden. No he pogut trobar dades estadístiques, però és evident que un percentatge elevat de delinqüència deriva d’aquesta situació, que s’ha agreujat encara amb la crisi general que patim tots plegats. Per això no és estrany que intentin agrupar-se entre ells, en grups tancats de compatriotes. Si a més hi afegim les diferències culturals i religioses, potser entendrem la manca de voluntat d’integració. Un greu error, certament, perquè hi ha el perill -d’una banda i de l’altra- d’aïllar-los en guetos que poden ser un nucli de menyspreu mutu, de racisme i el caldo de cultiu de futurs enfrontaments.

A les portes de les eleccions, no he vist fins ara cap programa polític que enfronti el problema de cara; en tot cas, en un terreny adobat per a la demagògia, s’ha anat a buscar el vot fàcil dels racistes i dels descontents de sempre. Què cal fer, doncs? Si ens plantegem el futur de Catalunya com a país, potser encara som a temps d’evitar una escissió social a partir del origen ètnic o de les arrels culturals dels catalans del futur. Per això, crec que té raó Angela Merkel en demanar la integració de tots els ciutadans en una mateixa societat, començant pel respecte als drets de totes les persones -immigrants o no- que, segons la Declaració Universal dels Drets Humans, no han de sofrir discriminació de cap mena, “sense distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió [...] d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe” (art. 2).

Per què, doncs -i per posar només alguna de les situacions més flagrants-, els governs fan la vista grossa en els casos de submissió o maltractament de la dona i la seva manca de drets personals o del dret dels infants (les nenes, especialment) a l’educació o a la llibertat d’escollir parella? La integració no vol dir renunciar a les pròpies arrels, però sí adequar-se a la societat on es viu, amb els mateixos drets i deures, encara que això suposi eliminar aquells aspectes de les seves societats d’origen en què aquests drets no són reconeguts.

No podem pensar en una societat justa en el futur si, per la nostra banda, no fem valer els valors democràtics que són la base de la societat occidental. En el cas de Catalunya, hi ha una cultura pròpia que cal protegir si vol continuar existint com a nació, és a dir, mantenint la nostra manera pròpia d’entendre el món i la vida. El racisme es basa en el menyspreu i, per tant, s’hauria de considerar des de les dues bandes, també d’ells envers nosaltres. Altrament, la nostra societat pot convertir-se en un aiguabarreig en el qual ens podem ofegar tots.