Diu un vell refrany castellà, “vísteme despacio que tengo prisa”. Pel que es veu, és un mal que ve molt antic i que als nostres dies és perfectament vigent. Però el cas és que en els últims temps, s’ha disparat de forma vertiginosa i penso, descontrolada, per les presses, la improvisació i per aquest càncer que ha creat aquesta mala globalització que tots patim, amb la ditxosa productivitat. Perquè no em negareu, que el pobre treballador avui, no tan sols ha de procurar per la seva pròpia productivitat, sinó que és responsable, ( o se’l fa responsable) i en pateix les conseqüències, de les males gestions dels que condueixen els destins de les grans empreses i del mon globalitzat, per la seva incompetència. Sens dubte, – i per raons òbvies -, la crisi marca la pauta, no ja per raons d’una incidència directa i impactant en el societat, sinó també pels comentaris que se’n desprenen, d’opinions ben fundades en els principals rotatius, per les actituds i determinacions que prenen, “els professionals de la política”. I en dic, “professionals”, perquè en viuen de la política i el seu objectiu, sembla que tan sols sigui, poder aconseguir la renovació del seu contracte al final de la legislatura. Dit d’una altra manera i en llenguatge entenedor; més productivitat senyors meus, que molts d’altres, han de produir molt més, per rebre molt menys a canvi.
Com deia, molts articulistes d’opinió especialitzats de renom, coincideixen a constatar, que s’estan prenent mides massa precipitades, que fan preveure, que continuem improvisant el futur, i preocupa que tot tingui un fort component populista. O dit d’un altra manera: estrictament electoralista.
En el cas d’Espanya, hem de reduir imperiosa i inexorablement, el nostre dèficit públic, que s’ha disparat aquets últims dotze o divuit mesos. En definitiva, els propers anys, hem de reduir uns 50.000 milions d’euros, per posar-nos a nivell de les exigències europees. Molt bé. Aleshores la pregunta que faig és: Per on, i per a qui començarà aquesta reducció de la despesa? No cal ser gaire intel·ligent per entendre qui pagarà, una vegada més els plats trencats. Qui menys culpa té.
Perquè s’haurà pensat, començar la retallada, per les grans pensions vitalícies, de grans ex-executius de governs i consorts? D’aquells ex-atls-carrecs, que una vegada cessats, se’ls dóna una presidència o un lloc de consellers delegats, o assessors d’empreses, o estaments participats, per uns càrrecs, que ni tan sols tenen l’exigència presencial, però pel sol fet de ser càrrecs de confiança, cobren fortes sumes de diners, quan són persones, principalment d’oficis o professions lliberals, que ja tenen els seus holdings, despatxos, consultes o bufets particulars i per tant, no necessiten aquest sobresou? O d’aquells càrrecs de confiança, que en realitat han nascut per la desconfiança en una altra persona i per tant veiem incrementats desmesuradament els pressupostos dels nostres estaments oficials? I per aquelles incompatibilitats encobertes, que si ve ingressen un sol sou, però pels altres càrrecs cobren unes dietes, desplaçaments, despeses de representació i presencials, astronòmiques?.
Ara que ja ha passat la pandèmia de la grip A, potser sortiria rentable una vacuna per poder allargar encara més la vida laboral, fins als vuitanta anys, – posem per cas -. Això sí, no tindríem pràcticament jubilacions, però per contra tindríem molt més atur. Alguna cosa està fallant.
Algú deia aquests últims dies, en referència a retardar l’edat de jubilació, que en lloc de deixar-la als seixanta-set anys, el que caldria fer és que l’edat real de jubilació fos al seixanta-cinc, ja que ara la mitjana està sobre els seixanta-dos o seixanta-tres anys. Completament d’acord. Aleshores li pregunto: què feia vostè quan governava? Per què no ho va fer aleshores? Per què no ho van fer quan eren decisius aquí i allà? Però està clar, aleshores no tocava.
Potser algú entendrà que en faig una lectura simplista i molt banal de la situació, o en el millor dels casos elevar-ho a la categoria d’anecdòtic. Toquem de peus a terra. Per posar un exemple: si jo deixés de pagar els meus impostos, tampoc fora massa rellevant, perquè no es notaria. Però, si fóssim uns quants?. (Que ningú s’esquinci les vestidures ). Que vull dir amb això; que si hem de mantenir el sistema a cop de talonari, alguns si que poden dir, que si això és guerra, que no vingui la pau. I de passada, visca la crisi!
És l’hora de prendre decisions molt delicades, amb mides impopulars i que requereixen d’una gran responsabilitat i d’un gran consens sense fissures ni recels, pensant en el futur i amb clau de país. I sobre tot, ara és l’hora de la coherència i de la decència dels professionals de la política, de guanyar-se amb el seu suor, la confiança perduda, d’una opinió pública, cada vegada més orfe de referents honestos, decents, i capaços de defensar els valors més elementals.