Jo també estic indignat. A mi m’indigna molta gent, moltes coses i actituds. No crec que sigui diferent de la resta dels ciutadans. Qui més qui menys té motius per estar emprenyat. Vaig compartir moments amb els indignats de Barcelona, Tarragona i Valls. Vaig assistir a assemblees, on vaig poder sentir opinions per a tots els gustos. Algunes comptaven amb la meva concordança i d’altres amb el meu rebuig. Simpatitzo amb el Moviment 15-M i, sobretot, per tot el que defensen. Però, com en tot, hi ha gent que s’aprofita de la situació.

El Moviment 15-M era urgent i necessari, ja que hi ha motius més que suficients per estar acampat les 24 hores els 365 dies de l’any. Crec que la indignació ha de ser permanent i constant.

És més que normal que els polítics (també governants) i els banquers siguin la diana dels indignats. Per això cal proclamar als quatre vents quins són les seves/nostres demandes i inquietuds. Aquest moviment no fracassarà si hi ha interacció amb la ciutadania i defensen valors i un ideari. Per comunicar les seves inquietuds, cal saber comunicar i, per assolir aquest objectiu, cal un portaveu. Em sembla fantàstic que les decisions siguin assembleàries, però hem de fer els possibles per no caure en el descrèdit. Tenir un portaveu no significa que hagin de crear un partit.

La manifestació del diumenge ha deixat clar que els polítics i governants estan obligats a baixar al carrer i escoltar la indignació del poble. Prou de violència d’una banda i de l’altra. Tota la classe política ha de fer un esforç (obligat) per millorar la democràcia.

El que va passar al Parc de la Ciutadella amb un grup d’energúmens va ser lamentable, però no deixa de ser indignant l’actitud “passota” d’alguns diputats. M’agradaria que hi hagués sempre la mateixa unanimitat entre els polítics com la que va existir a l’hora de reprovar els “atacs” als diputats. La mateixa unanimitat hauria d’haver-hi a l’hora de crear una comissió d’investigació per saber si hi havia mossos entre els agents provocadors. El “moviment” està viu i, quan cal, surt al carrer i es fa sentir. Per aquest motiu, ja no fa sentit continuar acampats a les places. Tot el que s’allarga massa es podreix… Ara la pilota és a les mans dels polítics. Tenen la responsabilitat de fer i aprovar lleis que atenuïn la indignació.

El diumenge vam poder veure que els indignats i els acampats no responen a un sol padró. No són només “perroflautas”. Hi som tots, aturats o no, encorbatats o descamisats.

Desitjo que l’afany de protagonista o que els “ni-ni” –ni estan d’acord ni en contra– aconsegueixin destruir el somni i l’oportunitat de canvi que ens ofereix el Moviment 15-M. No ens podem permetre el luxe de fracassar. Ens hem d’unir i tenir les idees clares. Saber comunicar i estar preparats per córrer el llarg camí pedagògic.

La defensa d’idearis es pot fer des del pacifisme. La raó està sempre en contra dels violents i cal tenir clar que els dèbils no fan Història.

Les places ja estan netes. La memòria dels indignats hi és. Ara cal implicar (directament) els barris i agitar les consciències dels polítics i banquers, els grans responsables de la nostra principal indignació. En nom de la democràcia, indigneu-vos!!!