Els casos de pederàstia en el si de l’Església Catòlica destapats recentment a Irlanda i d’altres països no són cap novetat. Les denúncies d’abusos sexuals a menors i d’altres tipus de maltractaments ja fa anys que s’han anat produint. Sortosament, sembla que a la fi hi ha una voluntat d’arribar al fons de l’assumpte i d’acabar amb aquesta xacra repugnant.

No obstant, aquesta voluntat de fer justícia que s’ha anat estenent en les societats més afectades com la irlandesa, sembla que no acaba de quallar en les altes jerarquies eclesiàstiques, més preocupades a amagar la brutícia que a aixecar la catifa.

“La veritat us farà lliures” (Joan 8, 32). Tant costa de veure que la veritat no es pot amagar? Sempre m’ha resultat difícil d’entendre el per què l’Església prefereix encobrir a denunciar i procedir com cal amb els seus membres amb un comportament tan poc cristià com el d’un pedòfil.

Encobriment equival a complicitat. Quin interès té el Vaticà en voler amagar aquests delictes? No seria millor optar per les expulsions i per facilitar la tasca de les autoritats judicials? Els capellans pederastes ho són a títol propi. No ho han fet mai en nom ni de Déu ni de l’Església. Per tant, quin sentit té la complicitat en aquests casos?

Si hi ha una cosa que embruta el nom del catolicisme no és els pecats que de manera individual han pogut cometre els seus membres. El que de veritat fa mal és voler córrer un vel sobre la injustícia. Si la cúpula vaticana vol mantenir el prestigi de la seva institució, no pot optar per la negació de l’evidència, ha de ser transparent i desmarcar-se clarament d’aquelles persones que no han actuat correctament.

En totes les institucions hi han persones que no són representatives dels seus valors i dels seus objectius. Hi han polítics corruptes i que es preocupen més dels seus interessos que del bé comú, malgrat que en els estatuts de cap partit hi figura aquest comportament. O també hi han voluntaris que utilitzen els fons que gestionen les seves ONG’s en benefici propi malgrat ser evident que aquesta no és la finalitat d’aquestes institucions. Però quan es descobreixen aquests comportaments, l’expulsió immediata i el facilitar una investigació judicial sol ser la reacció més comuna. O almenys estem d’acord en que ho hauria de ser.

En el cas que ens ocupa, no n’hi ha prou amb que l’Església es preocupi de que els seus pederastes es penedeixin dels seus pecats. Trobo molt correcte que es vulgui vetllar per les seves ànimes. Però primer cal que responguin davant la justícia pels seus actes, tal i com hem de fer tots. Si després els hi volen enviar un confessor a la seva cel·la quan estiguin tancats a la presó, cap problema.

Aquest tipus de situacions són les que em porten a denunciar la hipocresia de la nostra societat quan posa al descobert les misèries d’altres cultures, com per exemple, la del món islàmic. És cert que són milers de casos els de les noies que quan tenen la primera menstruació deixen d’anar a l’escola en països de majoria musulmana. Però també és cert que centenars de nens han estat violats i maltractats en moltes escoles catòliques emmarcades en el nostre exemplar primer món, sense que les autoritats religioses posessin mesures per acabar amb aquesta vergonya.

Ja n’hi ha prou. Deixem ja que la veritat ens faci lliures. L’Església ha de reconèixer d’una vegada per totes que les persones que la formen no són perfectes. Però la moral de la institució té el deure suprem de ser exemplar i això passa per la tolerància zero contra una pederàstia més estesa del que sembla en el seu interior.