Després de gaudir d’uns dies de vacances, dedicats íntegrament a la família, desendollat de tota dependència del món exterior, lliurant-me al mateix temps, de l’exigència – voluntària – de la informació diària, puc assegurar-vos que ho he aconseguit, i que ha estat de les vegades que m’ha resultat més gratificant. Com podeu suposar per raons òbvies.

Al mateix temps, s’ha acabat d’arrodonir amb dues molt bones notícies de persones pròximes, referent a temes de salut. Per un costat, situacions que els venia afectant fa uns quants mesos, feliçment resolts. I per l’altre, uns molt bons pronòstics després d’uns quants anys de lluita ferotge contra un càncer que patia una persona jove. De ben segur, ells més que ningú, saben valorar que, gràcies als avanços de la ciència, avui podem gaudir d’aquest capítol tant important del nostre benestar. Però que precisament ara, s’està posant en perill amb tanta impunitat, per les males pràctiques, falses expectatives i la manca de voluntat política, per resoldre els veritables problemes de fons del sistema que, al cap i a la fi, tant sols paga l’usuari. Sobretot els que menys possibilitats tenen.

Paral·lela i paradoxalment, – i per no variar, com ja era d’esperar -, no ens han permès cap treva en aquesta escalada constant, cap a la desestabilització global, provocada aquests últims mesos per les anomenades Agències de Qualificació. Que, segons diuen (…), estan al servei dels “mercats”. Però… Qui son els mercats?. Qui hi ha darrere dels mercats?. Quins interessos hi ha darrere d’aquestes agencies?. Els mercats, son quelcom molt impersonal que al seu darrere, engloba el que s’en diu en Dret Mercantil, Persones Físiques i o, Jurídiques, que son les que donen vida, o moviment a aquesta gran marioneta, al servei dels més poderosos imperis i interessos especulatius. Algun dia s’haurà d’esbrinar qui son, amb noms i cognoms, els provocadors aquest gran càncer, que ha fet metàstasi per tot el sistema econòmic, empresarial, sócial i ètic. Perquè, no ho poseu pas en dubte. En realitat, els que estan donant la cara últimament com dirigents d’aquestes empreses, no son els vertaders potentats i principals responsables d’aquesta crisi. Aquells, no donen mai la cara. És per això que, potser caldria investigar-ho com a genocidi psicològic contra la humanitat, o quelcom per l’estil.

El món avui en dia, es mou entre tres grans handicaps, que pesen com una gran llosa, sobre les sócietats occidentals. Que son: la injustícia que pateix i s’accentua cada dia més al tercer món; les guerres, encara convencionals i fratricides en països d’Orient mitjà; i allò que podríem anomenar guerra freda i psicològica, del primer món. Tres circumstàncies diferents, però que les mou uns mateixos objectius. “L’espoli” per un costat, i els “interessos” per l’altre, que provoca seqüeles inesborrables en la persona humana, com la mort física en alguns casos, i l’assetjament psicològic constant i permanent, en d’altres. Sobre tot, quan ens auto-erigim, com els principals precursors i defensors dels valors essencials i democràtics de la humanitat. El què no és acceptable, és donar per fet, i posar com a pretext, que la història sempre es va repetint; ja que per aquesta raó, hauríem d’acceptar que res te solució possible. No obstant això, i per desgràcia, Podríem dir; – i crec no equivocar-me gaire -, que fins avui, tant sols han canviat els procediments, però la finalitat segueix sent la mateixa. El que en l’antigor, els mónarques i els feudals decidien, era beneït l’Església. Naturalment per interessos. I el poble, restava sempre condemnat a la submissió. En canvi ara, son els representants del poble, que amb l’excusa de la democràcia, si fa no fa, tenen el mateix procedir. Amb tanta habilitat, hipocresia i despotisme, que fins i tot, massa sovint, ens els arribem a creure.

En una sola noticia produïda aquestes últimes setmanes, n’hi ha prou, per exemplificar-ho gràficament. Pot ser creïble, que en una sola sessió, l’estimació del deute espanyol, hagi pogut guanyar un vint-i-cinc per cent de confiança, respecte al dia anterior, tant sols pel que es diu o es deix de dir?. Això al mau entendre, vol dir: O que no anem tant malament com diuen; o sent també realistes, tampoc som tant bons, com alguns pretenent fer-nos creure. Per tant, tot és pura demagògia.

Personalment, segueixo pensant el que ja he dit en d’altres ocasions. Com és natural, no tinc arguments per rebatre tantes teories, ni tants estudis fets per persones de prestigi més que contrastat. Però segueixo sent escèptic, i més encara si cap, perquè tot el que s’esgrimeix i es debat, no quadra amb la situació real. Sóc plenament conscient del què dic, però també reconec, que des de la meva posició, – en el millor del casos -, pot sonar a musica celestial i a utopia barata. I per tant, no em queda cap altre remei que seguir el corrent com tothom. Això si, el meu escepticisme, discrepància i total desconfiança en el sistema, vull manifestar-lo obertament, ja que si ho he de acceptar amb tota la impotència del món com un fet consumat, al menys, que no em prenguin per imbècil.

Mireu: imaginem-nos que tots, viatgem en un mateix vaixell, en que els pisos més alts, son ocupats per els potentats, i els inferiors el proletariat. Imaginem-nos que el vaixell es va enfonsant; (i suposem que és impossible comptar amb ajut extern). Als dels pisos inferiors ja els arriba l’aigua al coll. Seran tant il·lusos els dels pisos preferents, de no fer res, o al menys intentar-ho, per evitar que el vaixell s’enfonsi?. Perquè, una cosa està clara. Si això s’en va a la deriva, tots, ens n’anirem a pique. La gran realitat, per dura que sigui, no és que ens necessitem mútuament?. De què li serviria a un empresari, tenir la única i millor primera matèria del món, si no disposes de mà d’obra per transformar-la?. O simplement que, ningú volgués treballar amb ell?. Per tant; uns inverteixen diners, tecnologia i molt de risc, també si voleu. Però els altres, també inverteixen tot el seu temps, coneixements i també el risc que suposa la confiança dipositada, en aquell determinat projecte. I tot plegat, ha de convergir en una coresponsabilitat, perquè tot funcioni. I que en lloc d’una lluita antagònica d’interessos, reverteixi en mútua correspondència.

Resumint. Personalment, sóc dels que dóna crèdit, – amb tota la modèstia i humilitat del món-, als grans pensadors, ideòlegs i humanistes, que d’una manera o d’un altre, ens han vingut a dir que: el món el canvien aquells que defensen els valors i els principis, encara que en surtin derrotats una i mil vegades, pels intolerants i els fanàtics; s’aixequen i tornen a lluitar, donant sentit a la utopia de l’esperança, sembrant aquella llavor que recolliran uns altres. Per tant, de moment, res podem esperar, d’aquestes classes acomodades dominants, insensibles a les necessitats d’una majoria, que veu al mateix temps com els seus representants s’han deixat segrestar per aquest poder insaciable.