El passat segle XX va ser un segle tecnològicament revolucionari, provocant un salt endavant quantitatiu i qualitatiu per a les ciències, sense precedents a la història del coneixement humà. Són molts els descobriments que de mica en mica van anar deixant de ser complexes teories, i integrant-se a una velocitat exponencialment vertiginosa a la vida quotidiana. L’electricitat era una forma d’energia que ja s’utilitzava als laboratoris de física habitualment, i era evident el seu potencial, però encara no s’havia trobat cap aplicació pràctica que justifiqués la seva entrada en els domicilis particulars, ignorants de la dependència que en pocs anys crearia, i el gran negoci que per a unes poques companyies, generadores i distribuïdores visionàries, generaria.
Potser un dels primers responsables de l’arribada de l’electricitat a les llars, va ser Alva Fisher. En aquest cas, l’aplicació va crear la necessitat, ja que la seva màquina més coneguda en el món actual, funcionava amb aquesta estranya i popularment desconeguda forma d’energia. A aquest enginyer i inventor nord-americà se li va ocórrer l’enginyosa idea de reinventar un invent que ja existia, substituint l’esforç humà necessari per a moure tot el sistema mecànic, per un sistema innovador que funcionava amb electricitat, el motor elèctric. La rentadora automàtica estava inventada. Això succeí al 1901, encara que l’evolució del sistema, incloent-hi variadors de velocitat que podien invertir el sentit de gir del tambor central, millorant els efectes sobre la roba bruta, va fer esperar l’obtenció de la patent fins l’any 1910, apareixent en el mercat la primera d’una llista quasi interminable de màquines automàtiques, que serien conegudes amb el nom genèric d’electrodomèstics. Crear una xarxa de distribució d’electricitat va deixar de ser una absurda idea futurista per a convertir-se en una necessitat apressant.
Aquell primer any del segle XX (o el segon, segons el criteri aplicat), també apareixia un invent sense massa popularitat, l’aspiradora. I el principal motiu que justificà el seu previsible fracàs tenia a veure amb la necessitat de dues persones per tal de fer-lo funcionar correctament, una per a accionar mecànicament el sistema d’aspiració alternativa, mentre que l’altra s’havia de dedicar a dirigir la mànega d’aspiració per tal de realitzar la neteja objectiu de tant complicat sincronisme. Aquest electrodomèstic tardaria una mica més en ser motoritzar i reduït a unes dimensions adequades per tal d’arribar a guanyar-se el qualificatiu d’aparell apte per a l’ús domèstic.
Aquell mateix any 1901, un visionari italià d’ idees revolucionàries, es desplaçava a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, per tal de demostrar que les ones radiofòniques es podien projectar transoceànicament, salvant la curvatura terrestre gràcies a una poc coneguda capa atmosfèrica, denominada ionosfera, que actuava com a mirall, retornant cap a la Terra unes ones electromagnètiques que miraven de fugir seguint una línia recta natural, en direcció a l’espai, seguint el curs de la tangent a l’horitzó. Els interessos econòmics creats al tombant d’un cable telefònic recentment estrenat i no amortitzat, que uní els continents americà i europeu, van ser una trava important que Guglielmo Marconi va saber superar amb una genialitat pròpia només d’uns pocs afortunats.
També estaven ja en construcció dos aparells amb implicacions directes sobre un progrés que estava preparant un salt endavant sense precedents. Per un costat s’estava construint un automòbil molt especial, fruit de la bogeria de mirar de creuar els EEUU de costa a costa utilitzant un sistema autònom i totalment mecànic; durant l’any 1903, i 52 dies després de sortir de Nova York, aquest primer vehicle arribava a San Francisco, superant una dura prova mecànica i humana. Mentre, els germans Wright construïen ja l’aparell que culminaria un cúmul de bogeries simultànies i de màquines impossibles, un aparell amb què pretenien, utilitzant un motor de combustió interna, demostrar que objectes més densos que l’aire, “podien volar”. També durant l’any 1903 demostrarien que no estaven dient cap tonteria i que la idea de volar era realment viable amb el seu biplà a motor.
I aquest 1901 atapeït d’idees revolucionàries i d’invents bojos, va ser l’any que la capritxosa providència va triar per al naixement d’unes de les persones que provocaria, amb els avenços induïts sobre la física moderna, potser més repercussions sobre la història immediatament posterior.
Enrico Fermi, nascut a Roma el dia 29 de setembre de l’any 1901, fill d’Alberto Fermi, Inspector General del Ministeri de Comunicacions, i d’Ida de Gattis, mestra d’escola, aviat demostraria les seves dots especials. Amb una memòria prodigiosa, als 14 anys ja es va interessar profundament per la física, interès que compartia amb el seu germà gran, Giulio. El va afectar profundament la mort del seu germà al 1915, amb el que se sentia unit especialment, per damunt dels lligams familiars. De tota manera va saber canalitzar positivament tan greu pèrdua, i es va veure immers en els seus estudis, com a forma de fugir d’un dolor que tan profundament el va afectar. La seva reputació com a físic, el va permetre compaginar la docència en universitats de molta reputació (Florència o Roma, per exemple) amb les seves investigacions. Els seus coneixements i investigacions el van empènyer a ampliar el seu cercle professional, desplaçant-se habitualment als Estats Units per tal d’impartir cursos d’estiu o donar conferències en les universitats de Michigan, Columbia, Stamford o Chicago. El seu prestigi tenia un reconeixement mundial i els seus descobriments, relacionats amb el descobriment de nous elements radioactius i amb el descobriment de reaccions nuclears provocades pels neutrons lents, li van permetre rebre el premi Nobel de física l’any 1938, amb només 37 anys.
En aquell moment, el règim feixista de Benito Mussolini, va promulgar unes lleis antisemites que posaven en perill la integritat de la seva esposa, Laura Capon (1907–1977), d’origen jueu. Així doncs, Enrico, Laura i els seus dos fills (Nella i Giulio) es van veure obligats a fugir. Van emigrar als EEUU, que els van rebre amb els braços oberts, instal·lant-se a Nova York. Els seus coneixements sobre radioactivitat i fissió nuclear, aviat el van introduir en el “Projecte Manhattan”, projecte d’investigació desenvolupat durant la Segona Gerra Mundial per tal de desenvolupar la primera bomba atòmica. Aquella nova font de destrucció massiva, va permetre obligar a assentar-se a les parts en conflicte per tal de signar la fi d’un enfrontament bèl·lic d’abast mundial, trencant un equilibri incert de forces que podria haver allargat un confrontament indefinidament.
El dia 28 de novembre de 1954, a l’edat de 53 anys i com a efecte del seu contacte continuat amb materials radioactius, moria Enrico Fermi a causa d’un càncer estomacal que acabava amb la vida d’aquest geni, que es va negar a treballar en l’estudi i desenvolupament de la bomba d’hidrogen per motius morals. Després de la mort del seu espòs, la seva esposa Laura es va convertir en escriptora i en una activista pacifista. Ara som conscients del mal que la energia nuclear pot provocar si s’utilitza irracionalment, però també som coneixedors dels beneficis que un bon ús d’aquesta font energètica ens pot aportar, permetent la generació elèctrica a uns preus molt competitius, i garantint el subministrament energètic necessari per al bon funcionament dels electrodomèstics citats al principi d’aquest escrit (entre moltes altres coses). Mentre haurem de ser capaços de trobar altres fonts que puguin substituir-la gradualment, amb sistemes socialment i ecològicament acceptables. El progrés continua, i res no es pot retreure a personatges genials com Enrico Fermi, ans al contrari. Cal entendre que no és la ciència ni els científics els que provoquen desastres com el provocat per la bomba atòmica, sinó l’ús que d’aquesta ciència en fan ments malaltisses. Aquesta és la mateixa ciència que pot engendrar progrés. Va ser Enrico Fermi qui va pronunciar la frase genial: “La ignorància mai és millor que el coneixement”.