Crear-se una opinió personal clara sobre qualsevol tema d’actualitat pot ser missió impossible, atès que els nostres fils de raonament poden estar construïts al voltant d’informacions externes parcials o interessades, afavorint la generació d’arguments interns creats sobre uns postulats de fràgil consistència, que donaran una falsa sensació de solidesa al nostre criteri. I a tot plegat encara hauríem d’afegir la nostra particular i personalíssima visió del món que ens rodeja, convenientment condimentada amb un pessic d’idealisme i principis, condicionant una subjectivitat emmascaradora difícilment diferenciable. La majoria de vegades ens deixem portar per aquest mecanisme que anomenem intuïció i, sense fer-hi més tombs, acceptem una posició que, per haver estat gestada en el nostre propi cervell, ha nascut en perfecta sintonia amb tot allò que sabem i creiem. Aquesta postura serà defensada a capa i espasa, i cada discussió col·loquial que la vulgui posar a prova, probablement en cercles afins, servirà per a trobar noves informacions i arguments compartits que matisaran la nostra opinió personal, elevant-la, per pura evolució, a un sentiment col·lectiu superior, apropant-nos a la certesa conciliadora.

El primer pas per a formar-nos una opinió personal prou sòlida, passa per la recopilació d’informació. Com més coneixements puguem consolidar abans de posicionar-nos, més petit serà el marge d’error que haurem d’acceptar. I aquí es planteja el primer problema: extreure informació objectiva d’un batibull de notícies, contradictòries moltes vegades. La utòpica recerca de la veritat absoluta. Analitzada tota la informació rebuda pels diferents canals habituals, no farà falta molt d’esforç per entendre que mai no ens podrem proclamar posseïdors de la totalitat dels detalls. Informació és poder, i aquesta, desgraciadament, és privilegi d’un reduït cercle que, conscientment o inconscientment, la gestionen per a la resta. No sé si és natural que així sigui o si aquesta és la base d’allò que en diuen manipulació de l’opinió pública. Així, doncs, sabent-nos desconeixedors de la totalitat dels esdeveniments, omplim els buits deixant-nos portar pel sentit comú i pel cor, en proporcions desiguals segons del tema de què es tracti. Només quan arriba el moment en què les previsions es transformen en realitat, es demostra o no la fal·làcia dels nostres informadors i el grau d’encert de les nostres conclusions.

I, com a mostra, un botó. Ara fa quasi dos mesos i mig, els catalans vàrem manifestar la nostra voluntat majoritària d’apostar per un canvi en el Govern de la Generalitat, perquè intuíem que el relleu era una necessitat imperiosa, tot i les informacions contradictòries generades especialment durant la campanya electoral prèvia. Abans que el relleu es materialitzés, aquells que s’havien de convertir, per voluntat popular, en els nous dirigents de la política catalana, manifestaven que, encara que no coneixien el detall de la situació econòmica de la Generalitat, pensaven que no seria gens bona, i avisaven que l’austeritat seria possiblement l’única mesura que ens permetria de trobar novament el camí per a reconduir la situació. Mentre actualitzava el meu arxiu d’informacions relacionades amb aquest tema (la documentació prèvia a la consolidació de l’opinió), trobo unes manifestacions del president Mas que fan referència a aquest tema. Artur Mas qualificava la situació de les arques autonòmiques catalanes com a “desolada”, poc abans de mantenir una reunió estrictament política amb el president Zapatero dilluns passat. Tot i que no dóna arguments que permetin incloure aquesta frase dins del llistat de “possibles certeses”, la meva opinió personal es reafirma: l’estat dels comptes públics catalans no és gens encoratjador. En declaracions posteriors, Artur Mas afirmava que la Generalitat tenia unes necessitats de refinançament per enguany, d’uns 10.500 milions d’euros. Tot plegat per a garantir uns mínims d’estabilitat econòmica, compensant amb austeritat absoluta el malbaratament del darrer any de govern tripartit.

Però, és clar, aquesta és només l’opinió d’una de les parts. Cercant la màxima imparcialitat de la pròpia opinió, llegeixo les declaracions de l’altra part implicada. Avui fa una setmana, el divendres dia 4 de febrer, l’expresident Montilla participava en l’acte de clausura de la Jornada Interparlamentària dels socialistes catalans. Durant aquest acte, afirmava que veia un Govern dèbil i erràtic! Literalment va dir: “Lamentem que es vulgui donar la sensació que les coses estan pitjor del que estan, però, si es fa per a demanar la col·laboració i justificar determinades polítiques, difícilment ens trobaran”. No crec que ningú millor que ell sàpiga com van quedar els comptes de la Generalitat. I per això entenc que, si realment va deixar una situació econòmica sanejada, es mostri indignat per les declaracions del nou president.

Ambdues descripcions de la situació econòmica de la Generalitat actualment no poden coexistir. Ara bé, qui ens està facilitant la informació més propera a la realitat? Aquí haurem d’anar a cercar l’ajuda del nostre propi sentit comú. Tots els indicis apunten que l’actual legislatura es veurà obligada a implantar serioses i impopulars mesures correctives per a aconseguir reduir la despesa pública. Realment es faria així si no fos imperiosament necessari? Per altra banda, l’antic equip de govern de Catalunya no permet que es posi en dubte l’eficiència de la seva gestió, però ho hauria reconegut públicament si aquella gestió no hagués estat tan eficient? Si d’alguna cosa estic segur, és que jo ja tinc la meva pròpia opinió perfectament configurada. No deixaré d’escoltar arguments futurs, evidentment. Però la intuïció em diu que no faran més que reafirmar la meva postura actual.

I permeteu-me que faci ús del títol per a finalitzar, aclarint primer que menjar-se un gripau és una expressió molt utilitzada en política, que significa haver de suportar amb impotència una situació humiliant o desagradable. Segurament, l’expresident Montilla es va haver de menjar molts gripaus al capdavant de la Generalitat, que probablement li van caure al plat com a conseqüència de les seves pròpies decisions i d’una gestió potser no tan eficient. El que no ha de resultar gens agradable és haver-se d’empassar gripaus com a resultat de les actuacions negligents de tercers. Pel bé comú de tots els catalans, espero que el nostre president, l’Artur Mas, pugui canviar molt aviat de dieta, i es pugui dedicar no només a redreçar la nau, sinó a conduir-la de manera que es recuperi aviat la confiança que ara mateix tots necessitem.