Els esdeveniments d’aquests darrers dies, (Nadal, Parlament…) gairebé ens han fet passar per alt una notícia que a mi personalment m’ha indignat encara que no sóc “futbolero”. Em refereixo a la decisió de la junta del Barça de posar a la samarreta dels jugadors propaganda d’una fundació de Qatar. I no perquè sigui un país islàmic, sinó per motius diversos.

En primer lloc, no sé ni m’interessa saber si la situació econòmica del Barça té el superàvit o el dèficit que diuen uns i altres. Però si d’alguna cosa em sentia orgullós fins ara és que fos l’únic equip del món que en comptes de rebre diners dels patrocinadors en donava a una entitat tan emblemàtica com UNICEF. Era una mostra que, a més de ser el millor equip del món en el camp esportiu, ho era també en el de la solidaritat i la promoció de projectes per ajudar els infants més desvalguts. Em fa por que aquest serà el primer pas d’un retrocés cap a l’eliminació de l’emblema d’UNICEF. Els dirigents actuals no s’han estat de dir que si en alguna ocasió no es poden portar els dos emblemes, predominarà el de la fundació de Qatar.

Deixeu que sigui malpensat, però ¿no us sembla sospitós que quasi simultàniament el senyor Sandro Rosell hagi venut la seva empresa a Qatar? Va tot en el mateix pack? Algú en sap res?
Algú s’ha molestat a indagar de quina mena de país dependrà el Barça des d’ara? Ens en fa cinc cèntims Enric Gomà al diari “Ara” (15-12-2010), que cita els informes d’Amnistia Internacional.

Poca broma, doncs. Qatar és un país de menys d’un milió habitants, governat per “una monarquia dictatorial, amb una assemblea consultiva de 45 membres -15 designats per l’emir-, sense partits polítics. Moltes dones són forçades a casar-se amb l’home que decideix el seu pare. Existeix la condemna a rebre fuetades. La pena capital hi és vigent, amb uns vint condemnats a mort [...]. Hi ha llibertat de culte, però està prohibit el proselitisme -tret de l’islàmic, esclar- [...]”. La Qatar Foundation va ser promoguda per l’emir de Qatar i entre les universitats que en formen part hi ha la Facultat d’Estudis Islàmics, per defensar els valors islàmics davant la crisi mundial i la globalització.

Sembla que res d’això hagi tingut cap mena d’importància davant el riu de milions que arribarà al Barça els propers cinc anys i el convertiran en l’equip més ben pagat del món. Si, de veritat, el Barça necessita una aportació econòmica, hi havia altres mil maneres d’aconseguir els diners sense haver de vendre una cosa a la qual mai hauria hagut de renunciar: la dignitat. He de dir que les explicacions que ha donat la junta directiva per justificar l’operació no m’han convençut ni poc ni gaire. La conclusió que n’he tret és que “la pela és la pela” i aquest principi ha passat per davant de tot.

El Barça potser ens farà enorgullir per les seves victòries esportives, però els que creiem que per damunt de l’esport hi ha els drets de les persones, el respecte i la tolerància, sempre tindrem a la ment que estem contribuint a la perpetuació d’una dictadura. Els nostres adversaris diuen dels catalans que som uns “fenicis”, que som capaços de vendre-ho tot perquè tot té un preu. Fins ara el Barça s’havia lliurat d’aquesta reputació, però la decisió dels directius demostra que potser és veritat. I si realment creuen que l’única cosa que interessa és que surtin els números, s’ho haurien de fer mirar.
Bones festes!