L’1 de novembre de 1950 el papa Pius XII va proclamar el dogma de l’Assumpció de la Mare de Déu al cel. Personalment era massa petit per a captar la importància de l’últim dogma que ha proclamat l’Església, però des de llavors he tingut moltes ocasions per veure com la comunitat cristiana celebra aquesta festa mariana.

Primer la vaig viure al poble, acompanyant els meus pares a la parròquia, i en els últims anys participant en alguna celebració com a arquebisbe allí on m’he trobat. Sempre m’ha semblat una festa plena d’alegria, a la qual cosa hi contribueix que sigui a meitat d’agost, eix en moltes ocasions de les festes majors dels pobles. I aquí vull fer un incís per dir amb quina emoció he seguit la seva representació a la gran església de la Selva del Camp, quan es canta el drama sacre escrit fa segles.

En efecte, quan Pius XII va proclamar el dogma, ja era un costum secular honorar la Mare de Déu contemplant la seva exaltació al cel en cos i ànima un cop arribat el final dels seus dies a la terra. És el que meditem en el quart misteri gloriós del sant rosari i que ens porta a recordar aquelles al·lusions que fa la Bíblia a Maria des del Gènesi a l’Apocalipsi: «Posaré enemistat entre tu i la dona, entre la teva descendència i la seva» i «Un gran senyal va aparèixer al cel, una dona vestida de sol, amb la lluna sota els seus peus i una corona de dotze estrelles».

A l’agost és freqüent a les nostres latituds contemplar una «pluja d’estrelles» enmig de la nit serena. Maria ens envia des del cel una pluja de gràcies cada vegada que la invoquem. El misteri de la seva assumpció al cel va estretament lligat al de la seva maternitat divina i al seu paper de coredemptora.
Confio que siguem cada vegada més conscients del paper privilegiat de la devoció a la Mare de Déu en el nostre camí espiritual; que aprofitem aquests dies potser de vacances per a visitar-la en algun santuari o en una petita ermita, de les quals els nostres antecessors van sembrar tota la geografia. Joan Pau II, ancià i malalt, va fer el seu últim viatge fora d’Itàlia a Lourdes, ja amb cadira de rodes, i l’últim dins Itàlia el va fer a Loreto, donant-nos exemple d’aquest amor filial a la nostra Mare tan constant en els ensenyaments de l’Església i en la vivència de les nostres gents senzilles.

Des del seu tron al cel, ella ens contempla i ens ajuda amb els molts títols que li hem atribuït a les lletanies del rosari i amb el seu amor maternal per a totes les persones. És la Ianua Cæli, la ‘Porta del cel’, on va arribar per a preparar-nos amb el seu Fill un lloc per a sempre.