A l’avió que va conduir Benet XVI a la Gran Bretanya el passat mes de setembre, un periodista va preguntar al Papa: «Què es pot fer perquè l’Església sigui més atractiva per a tothom?» La resposta va ser: «Una Església que busqués sobretot ser atractiva estaria en el camí equivocat, perquè l’Església no treballa per a ella mateixa. Està al servei d’un altre […]. Serveix per a fer accessible l’anunci de Jesucrist.» L’Església no pot renunciar a anunciar la veritat, costi el que costi, i en la història són innombrables els casos en què aquesta actitud ha comportat perdre la pròpia vida.

Fidel a aquesta idea, Benet XVI va parlar clarament a la Gran Bretanya de totes les qüestions, sense preocupar-se per com es prendrien les respostes, sinó en la seva relació amb la veritat profunda que ha d’ensenyar l’Església. I així va ser percebut per alguns diaris que, després del viatge, van ressaltar el valor del Papa a afrontar les grans controvèrsies del nostre temps.

Em sembla que portar aquí aquesta recent experiència del vicari de Crist pot ajudar a entendre el vuitè manament, que avui em proposo de comentar, que prohibeix falsejar la veritat en les relacions amb el proïsme i donar fals testimoni. Això afecta d’una manera especial els creadors de l’opinió pública que es forma pel fet que un gran nombre de persones fa seu, considerant veritable, allò que unes poques, que gaudeixen d’especial autoritat o popularitat, pensen i diuen. Pensem en el paper que desenvolupen en la nostra societat els mitjans de comunicació social, no només en la configuració de l’opinió pública, sinó, com a derivació seva, en l’elaboració de les lleis.

Joan Pau II va cridar a formar una opinió pública que respecti i apreciï els valors morals i religiosos, en la mesura que fan l’home plenament «humà», rebutjant la calúmnia, la injúria, la invasió de la privacitat. «Lamentablement» —es queixava fixant-se en l’àmbit de les famílies— «s’està difonent una opinió pública favorable a les unions lliures, al divorci i a la reducció de la natalitat amb qualsevol mitjà.»

Però tenir opinió pròpia i difondre-la no és quelcom que només correspongui als periodistes. Cada persona ha de tenir en molta estima la veritat, la sinceritat i la franquesa que li facin rebutjar la mentida i la duplicitat en les relacions humanes. El respecte a la reputació dels altres li impedirà, per exemple, el judici temerari, la maledicència, la calúmnia, fins i tot l’adulació i l’afalac, que poden fer-nos còmplices de vicis o de pecats greus d’altres. La caritat i el respecte a la veritat, que han de constituir la guia del cristià, requereixen a vegades nedar a contracorrent, enfrontar-se a la covardia del «políticament correcte», que evita certs temes, o dir les coses pel seu nom.

Gràcies a Déu els cristians, almenys a Europa, no ens enfrontem al martiri per actuar en veritat, però sí a conseqüències que poden ser doloroses, com la pèrdua de popularitat o fins i tot del treball en determinats ambients i empreses. Aquests són els inconvenients de ser fidel a la veritat i a la pròpia consciència. Els avantatges són, però, més grans: la pau interior, la seguretat que Déu no desempararà aquell que dóna la cara per ell, tenint sempre en compte, per descomptat, que veritat i caritat van tan íntimament lligades que no hi ha veritat sense caritat, com no hi ha caritat sense veritat.