L’any 1981, quan encara Georges Remi era viu, a casa nostra es començava a percebre un emergent procés de reivindicació de l’aportació d’Hergé, que tindria el seu punt culminant l’any 1984 amb l’exposició El museu imaginari de Tintín, que es va muntar a la Fundació Miró de Barcelona. L’editorial Bruguera s’havia implicat en aquest món hergeà i va intentar diversos projectes i intents de trasplantar la revista belga al nostre país que no van acabar de quallar. Ja a finals dels anys seixanta, un d’ells va ser, primer, la revista Tintín, de la qual se’n van publicar 75 números, s’hi podien trobar altres personatges de la revista belga i va prepublicar Vuelo 714 a Sidney, sent aquesta l’única aventura que a casa nostra va tenir el sistema originari d’arribada al públic, primer en revista, després en àlbum; i després la Gaceta Junior Tintín, que va publicar material forani i del país més enllà de l’imperi Bruguera, va durar poc més d’un any i tancà el 1970. Malgrat això, Bruguera estava engrescada amb aquest projecte i va decidir tornar a treure al mercat una publicació que es va mantenir només al llarg de 20 números de periodicitat quinzenal, era Selecciones de Tintín.

En ella, a més de les pàgines de Tintín –que eren reproduïdes directament de les edicions Joventut, en concret es va publicar El cangrejo de las pinzas de oro i Tintín en el Congo- hi trobàvem diverses sèries de la revista original belga (Comanche de Greg i Hermann, Oumpah pah d’Uderzo i Goscinny i Cubitus de Dupa) i seccions expressament fetes des de Bruguera: correu dels lectors, passatemps, publicitat i, com a curiositat singular, la sèrie Tintín investiga.
Tintín investiga era una sorprenent secció integrada per un breu i dens relat detectivesc on, al final, es platejaven uns interrogants que el lector atent havia de poder resoldre. La resposta als enigmes plantejats no es resolien, com semblaria clàssic, en el número següent de la revista, sinó que aquesta apareixia impresa del revés en les mateixes pàgines on es publicava el cas. El relat era obra de Xavier Berraondo i anava acompanyat d’un parell d’il·lustracions poc lluïdes on es podia veure els personatges d’Hergé dibuixats per un autor desconegut que no signava els treballs. Aquesta proposta detectivesca era del tot coherent, ja que aquest és un dels trets que singularitza Les aventures de Tintín. De vegades Tintín és aventura i exotisme, d’altres solidaritat i compromís, d’altres denúncia política, però sovint l’obra d’Hergé es mou en les coordenades del relat detectivesc. No hem d’oblidar que el mateix Hergé, quan en els anys trenta publicava les aventures de Tintín al setmanari Le Petit Vingtième, cada lliurament cloïa amb un interrogant de caire detectivesc que el lector havia de resoldre.

Un dels casos a resoldre, l’anomenat El caso de los billetes falsos, ens porta Tintín fins a… Barcelona. El relat porta els nostres herois Tintín i Haddock, cridats pel professor Tornassol, a l’aeroport del Prat, a l’autovia de Castelldefels o al carrer Fontcoberta, 6, al bell mig del barri de Sarrià, en una trama sobre falsificacions de moneda. Per tot això, més enllà d’edicions pirates, aquesta podem dir que és l’única i veritable aventura catalana de Tintín, si més no l’única publicada legalment i amb totes les autoritzacions pertinents.