Tinc la sensació que la majoria de les forces polítiques està nerviosa. Suposo que aquesta angoixa es deu al fet que, aquest any, el govern d’entesa se sotmetrà a escrutini popular. Però és evident que el paper de l’oposició durant aquesta legislatura serà valorada per un electorat cada vegada més cansat de política i de l’actitud dels que la protagonitzen. Ara, durant la pre campanya electoral, els caps de llista intentaran escollir “el millor del millor”: voldran personalitats netes de sospites, amb influència social i respectades pels adversaris.
No voldria estar en la pell dels caps de llista o d’aquells que hauran de confeccionar les llistes electorals. És una responsabilitat plena d’ingratitud i que pot provocar moltes injustícies i enemistats. N’estic segur que en les properes llistes electorals no serà gens difícil trobar figures que durant la legislatura, per les raons més diverses, han estat allunyades dels focus mediàtics. Ara començarem a veure els trepes del costum: aquells que ressusciten cada quadrienni i, curiosament, sempre en època d’eleccions o de repartiment de càrrecs. Són, en efecte, les cares i els noms de sempre, malgrat els temps (i l’edat) no perdonar. En la seva majoria representen el passat i el més negatiu de la política.
Els que semblaven viure en estat vegetatiu mentre el tripartit ens (des)governa, ara han decidit sortir del coma i aparèixer (en totes les fotos i imatges televisives) al costat del líder partidari o cap de llista. Aquests (des)apareguts vénen disposats a “xuclar” càmera fins a la sacietat i faran els possibles per practicar l’omnipresència. Esperen ser, a posteriori, compensats amb un lloc elegible o amb un càrrec de confiança, on puguin exercir influència i satisfer la seva ambició personal i política.
Els caps de llista, en el moment de confeccionar la “seva” llista, haurien d’oblidar-se de les ‘capelletes’ partidàries, dels favors pendents, dels amiguismes, dels compromisos empresarials i triar persones competents amb vocació de servei públic i voluntat de dedicar-se, de ple, a la ‘cosa pública’. Si els caps de llista optessin per un canvi generacional, d’actitud i de mentalitats, potser poguessin recuperar la confiança perduda i que el divorci entre electes i electors no s’agreugés. Però aquest desig no passa d’un miratge, ja que tinc plena consciència que els caps de llista no poden o no volen netejar tota l’herba danyina que hi ha dins el seu partit i evitar tota mena de discursos farcits de demagògia. A part de la feina i del desgast que això representaria, les conseqüències polítiques serien imprevisibles. I els polítics actuals estan més interessats en conquerir el poder (a tota costa) que no pas dedicar-se a sanejar o eliminar els oportunistes i els energúmens de tota la vida.

Tinc plena consciència que els propers candidats a la presidència de la Generalitat no gosaran enfrontar-se al seu partit i trencar motllos, per dignificar la política i credibilitzar els polítics. Ara veurem com desvien la nostra atenció…. Solucions? Cap ni una. És depriment, però és així!!! Són les “vergueries” del poder.

1 Comentari on "Les “vergueries” del poder"

Carla D. on ds., 10th abr 2010 17:40 

És una utopia, peròés així. Felicitats